El problema de passar-te uns quants anys de la vida al costat d’una frígida, és que possiblement el sexe t’acabi superant, s’acabi convertint en una obsessió, fins al punt de fer-te imaginar escenes porno pel carrer amb la primera que et passa per davant. Podria ser l’inici d’una novel·la al més pur estil Bukowski, però malauradament no ho és. Forma part d’una de les etapes més obscures de la meva vida. Per superar-la, he necessitat teràpia durant un parell d’anys ben bons. Però això són figues d’un altre paner, esclar. Tot i això, els motius que poden convertir-te en addicte al sexe poden ser diversos. N’exposo tres més.
A la sèrie Californication, el sexe es viu, tot i que potser d’una manera massa hiperbòlica, com una droga, com un alliberament. Tot té una explicació sexual, un motiu sexual, un motor sexual. Tot gira al voltant del sexe, i el sexe es veu com una drecera a les corbes serpentejants que ens plantegen qualsevol tipus de problema a la vida. Hank Moody (David Duchovny), escriptor de tendències autodestructives, anhela recuperar la seva dona, però aquesta el rebutja contínuament. Moody inicia així una extensa i en teoria innocent escalada desenfrenada de sexe, mentre intenta trobar solucions reals a aquesta utòpica estabilitat romàntica. Perquè Moody, no ho oblidem, per sobre de tot, estima la dona, però mentre no aconsegueixi recuperar la seva, estimarà totes les dones de Los Angeles que ho necessitin. És un Casanova modern. Addicte, sí, però al sexe o més aviat a l’amor?
Brandon Sullivan (Michael Fassbender), el follador impertèrrit de l’aclamada Shame, és el cas contrari. Viu enganxat al sexe, però no sabem per què. En paraules del bastard Jep Soler, «és un individu que només ha après a expressar les seves emocions a través del sexe» i segons el bastard Jordi Camps tot plegat «és un retrat expressionista d’un home buit, que només sobreviu a través de la seva addicció al sexe». Ambdós tenen raó, esclar, però tot això ja es veu durant els primers quinze minuts. No cal llegir-se l’obra completa de Sigmund Freud per arribar a aquest nivell de psicoanàlisi. Brandon és un home buit, gris, cert, però com tota la pel·lícula. Perseguir durant hora i mitja un yuppie de Nova York que l’únic que sap fer és posar cara de restret quan s’escorre després de cardar-se cada una de les meuques que es ventila, no aporta cap mena de teoria ni de debat ni de dilema moral sobre una suposada dependència malaltissa al sexe. El gran error d’aquesta mena de film-retrat és el format, en què segurament amb una visió més hiperrealista, més de (fals) documental, la història no hauria necessitat justificacions argumentals. Quan falla el guió l’únic que queda és la interpretació, o l’estètica preciosista del film. Que ho diguin a en Michael Bay. Per acabar-ho d’adobar, intentar plasmar aquesta addició sexual, aquesta buidor existencial, obviant una planificació mínima d’escenes decents de sexe ben filmades, és pretendre massa, o anar molt de guais, una de les etiquetes pròpies del cinema intel·lectualoide. Una llàstima, perquè molt en el fons, la idea era bona.
L’últim cas és el de Ray Drecker (Thomas Jane), el protagonista de la negríssima sèrie Hung, professor d’història a Detroit que, després d’una sèrie de fracassos sentimentals i professionals (sembla com si algú s’hagués basat en la meva persona per fer aquesta sèrie), decideix acudir a un curs d’autoajuda per redescobrir i potenciar les seves habilitats més innates, arribant a la conclusió que la fórmula per triomfar passa directament per la seva polla (sí, ara ja estic convençut que jo sóc el model): la prostitució masculina com a rerefons argumental i com a clau de l’èxit. I és que, quin home no ha desitjat tenir la clau de l’èxit entre les seves cames? És això prou motiu per acabar sent un addicte al sexe?
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat