A la saga de l’agent 007 els dolents són malvats i James Bond no ho és. D’entrada és un cabró, malcriat i pujat sense escrúpols, una criatura consentida per fer tot el que calgui per la mare (pàtria) que el va adoptar (o acollir) un cop va quedar orfe de pare i mare, aquell dia a Skyfall, aquell extraordinari casal aïllat en un dels racons idíl·lics d’Escòcia.
Fa anys pensava que James Bond jugava amb els bons, durant molt de temps he pensat que jugava amb els dolents i ara tinc dubtes. Dubto després d’haver vist Skyfall, la millor pel·lícula de la saga, junt amb els Casino Royale, el 007 contra el Dr No i algunes de Roger Moore. L’han buidat de gadgets infantils –el gran gadget ja és la potència infinita de la xarxa i el dimoni hacker– i es manté interessant i espectacular, l’han farcit d’homenatges –des de l’Aston Martin primigeni fins a la nacionalitat de James Bond, que coincideix amb la de Sean Connery, el primer Bond, i amb la de Robert Fleming, avi del creador– i han conservat l’esperit de la sèrie i, fins i tot, el de la personalitat del seu creador Ian Fleming, un senyor anglès de Mayfair, el Londres de tota la vida, però nét d’un escocès.
Hi ha un parell d’escenes, inclosa la de la comissió d’Interior amb la ministra, que es parla dels enemics de la societat actual, de gent anònima, invisible, sense cap govern, ni cap organització per assenyalar… L’últim dolent oficial ja no vol dominar el món: el seu objectiu és ell mateix. Raoul Silva / Tiago Rodriguez (Javier Bardem) vol venjar-se d’M, una mala puta que no té manies per vendre, intercanviar o pelar els seus agents. Ho veiem a l’escena inicial d’Skyfall, quan 007 vol estabilitzar la ferida d’un col·lega malferit i ella li diu que el deixi. Tampoc no dubtarà a sacrificar en James Bond, encara que sigui per la causa. “Dispara”, diu M a la bella i maldestra agent Eve Moneypenny (Naomie Harris). “Puc tocar en James, no tinc l’objectiu clar…” “Tant li carda si el peles: Dispara.” S’ha de ser molt mala peça i “M” és la primera lletra de Malvat, Malvada, Malparit, Malparida, Malaputa i de Mercats. I també de Mare…
Al final, d’Skyfall M mor. Al final Silva, Rodríguez, Bardem, el dolent de la sèrie, l’únic dolent que sabem que lleparà, perquè és el que li toca a l’estrella convidada. M era l’únic personatge dolent de la saga que no moria al final de cada film, ja que no aixecava el cul de la cadira del seu despatx. Tiago Rodríguez, el dolent convidat del capítol, ho sabia… Per adobar-ho, ens hi han posat un nou M: Ralph Fiennes, un actor molt acostumat a fer de dolent: des del criminal nazi Amon Goeth fins a Lord Voldemort, a la saga de Harry Potter. Fiennes ja vesteix com un respectable broker de la city i crec que, després del brot d’humanitat de Bond, ens pot fer passar molts bons moments com a malparit sense escrúpols i sense excentricitats.
Els dolents són tots de la mateixa pasta poc versemblant. Vull dir els dolents de la sèrie, des del Doctor No (Joseph Wiseman) fins a Raoul Silva / Tiago Rodriguez (Javier Bardem). Els dolents, dolents, els dolents d’avui no sé com són, però s’alcen victoriosos a qualsevol racó de món. Un dolent ja no necessita un exèrcit de ximples per governar; avui en Tiburón (Jaws) faria de porter en una discoteca o faria vida a Can Brians. Els dolents d’avui poden compartir la vida amb altres dolents per veure qui és el dolent de la setmana, muntant guerres, arruïnant bancs o posant pressió als mercats per enfonsar la prima de risc al preu del bo escombraria. Només hem de recordar el broker que va ser entrevistat a la BBC i va dir que la crisi és un somni per als que volen fer diners i que els líderns polítics no governen, perquè ho fa Goldman Sachs. Un dolent por ser un hacker, però un pirata informàtic també pot ser bo, com ho són els amics de Wikileaks.
Pel que sembla Goldman Sachs i Standard & Poor’s remenen les cireres i fins i tot manen en les polítiques econòmiques dels governs, amb gent que ha treballat a les seves empreses. Són aquests els dolents? Hi ha algun govern que lluiti contra els dolents? Hi ha Bonds contra dolents? Existeix el senyor Bond? I algun agent 00 que estigui a la recerca i captura de la mà que mou els mercats? I ja posats a veure grans oportunitats perquè James Bond pugui lluitar contra els dolents globals, què me’n dieu del Club Bilderberg, l’anomenat govern mundial a l’ombra, que es va reunir a Sitges a començament de juny del 2010. Si hi va anar devia ser perquè cap dels indignats antisistema que protestaven no llancés cap pastís de nata a sobre dels cars vestits d’aquella penya de multimilionaris.
No sóc ni seré pas el primer de dir que els dolents són els que ens pensem que són els Bonds. Ja és una tradició britànica, endèmica del periodisme britànic assenyalar els éssers respectables com els dolents: penseu en el 1984 de Georges Orwell –Blair de cognom familiar– o de V de Vendetta, el còmic amb guió d’Alan Moore.
Això de parlar dels malvats de la saga és fàcil, per repetició d’estàndards de conducta i de vestimenta: els veig tots excèntrics i extravagants, tots modelats a partir de l’arquetip del Doctor No, que va interpretar Joseph Wiseman en el film del gloriós any 1962, probablement la millor anyada de la història. Busqueu diferències entre el Dr No, Ernst Stavro Blofeld, cap d’Spectre (SPecial Executive for Counter-intelligence, Terrorism, Revenge and Extortion) i Mike Myers en el paper del Dr. Evil a Austin Powers. Entesos: hi ha un dolent arquetípic, que no falla.
Fins i tot, en Javier Bardem no se n’està i és una llàstima que no el deixessin evolucionar més cap a la vessant més desfrenada del seu personatge, quan intenta seduir James Bond i li fot mà a la cuixa.
Fa anys pensava que James Bond combatia els dolents per protegir els bons, durant molt de temps he pensat que protegia els dolents dels malvats i, des d’Skyfall, penso que ha posat seny. Té un xic d’escrúpols, li ha aflorat un instint solidari per ajudar el proïsme, es commou, plora, perd precisió i té mandra. No obstant això, mata, tot i que li tremola el pols.
James Bond pot haver canviat, però és el dolent inaugural. El primer personatge sense escrúpols, antiquat, violent, masclista, un dels assassins en sèrie més importants de la història de la humanitat és aquest individu sinistre i sense família, adoptat pels serveis secrets de Sa Majestat i criat a les clavegueres de la Corona, que no té cap més remei que treballar per als serveis secrets britànics, amb l’epígraf de 007. Diria que el senyor Bond, James Bond, és un assassí en sèrie paradigmàtic i, si és al servei de sa majestat, què voleu que us digui? No d’ell, sinó de la gentussa per a qui treballa.
Autor: Vador Garcia Arbós
Sóc periodista, i punt. Voldria ser vegetarià, però m'agraden massa els embotits, la cansalada i el pernil! I I avui confesso que sóc trekkie, estaferm de Besalú.
- Web: http://www.7canibales.com/
- Twitter: https://twitter.com/Vadorgarbos
- Facebook: https://www.facebook.com/vadorgarbos