Menú de navegació+

‘Sinister’, el naixement de Baghul en 8 mm.

Publicat el 26 novembre, 2012 per a Cinema |

A+ | a-

Un cop vista i anunciada la meva opinió sobre Sinister pel correu intern d’Els Bastards (creieu-me quan us dic que n’hi ha per escriure un llibre sobre les barbaritats i els comentaris malsonants d’aquests correus interns), em contesta alterat el bastard Jep Soler: «Callahan, què et semblaria, per una vegada, no comparar la pel·li amb una altra? És millor Insidous, i què? No tenen res a veure! Res!.» Tot i que estic d’acord amb aquest supòsit, tot i que el film tracta paradoxalment –com en aquell– de nens perduts en l’inframón, certament tenen molt poc a veure. El que sí que és cert és que si un film te’l venen com «dels productors d’Insiduous i Paranormal activity», t’estan obrint la porta a la comparació, tot i que aquesta sigui injusta i fora de lloc, com és el cas. Però ja que ells mateixos s’entesten a comparar-la, i per desgràcia del meu estimat Jep Soler, ho constato: Insidious (de la que per cert, els seus productors acaben de confirmar una segona part amb James Wan novament a la direcció) és una obra mestra del gènere en comparació amb Sinister, un film correcte però irregularment executat.

La gran diferència, perquè ens entenguem, és la direcció d’Scott Derrickson (Hellraiser: inferno, L’exorcisme d’Emily Rose), que no és en absolut la de James Wan (Saw, Insidious), capaç aquest últim, de convertir quatre parets blanques en un espai malaltís, claustrofòbic i infernal amb ben poquet. El film va per uns altres camins, fluctua molt pausadament, però alhora molt enginyosament, per una trama de misteri i d’investigació al voltant d’unes estranyes cintes domèstiques de super-8 (element que connecta amb l’element voyeur de Paranormal activity i El projecte de la bruixa de Blair), on hi ha enregistrades les macabres i truculentes execucions de diverses famílies. L’investigador de torn (molt eficient Ethan Hawke), és una mena de Stephen King vingut a menys, que busca un nou èxit literari, inspirant-se en cases on es van succeir morts violentes, i on es desplaça per viure amb tota la família (tal com feia l’escriptor Jack Torrance a l’hotel Overlöok d’El resplandor). Fantàstic plantejament, amb picada d’ullet cinèfila inclosa. Però si a Insidious, per seguir amb la comparació demandada per l’amic Soler, el punt fort residia sobretot en l’imaginari visual de Wan (sens dubte, un dels grans directors de gènere del moment), capaç de capgirar un argument típic per acabar parlant d’un altre totalment diferent i inusual, passant de l’humor a l’horror en només segons (com el més genuí Sam Raimi), a Sinister, la força del tot resideix en el guió (del que és cosignant el mateix Derrickson), en la trama i en els actors, que en conjunt aconsegueixen fer-nos endinsar amb prou credibilitat, eficiència i paranoia, en la coneixença d’uns esfereïdors rituals precristians realitzats ancestralment al voltant d’una insidiosa i sinistra divinitat pagana anomenada Baghul, que pren vida a partir de la reproducció de la seva pròpia imatge, i de les cintes, és clar, com ja succeïa d’una forma més genèrica amb el mal a En la boca del miedo i sobretot a El fin del mundo en 35 mm. del mestre John Carpenter.

Si s’haguessin obviat els excessius efectismes de gènere i l’abús de la figura del nen com a missatger de l’horror o del més enllà (al tram final del film fan més riure que cap altra cosa), i que més que aportar res d’interessant desmunten totalment l’angoixa de la història i del sinistre contingut en les cintes maleïdes i en la pròpia imatge de Baghul, Sinister hauria estat un gran film de misteri i malrollisme, explotant amb subtilesa un plantejament argumental interessant i molt ben tramat, defugint d’un tractament del terror en el sentit més estricte i convencional del gènere. Derrickson, erròniament, opta per aquesta segona via, sense tenir prou habilitat per fer-ho, i venent-se a l’efectisme més fàcil, caspós i pudent. El paradigma de tot això –com bé apunta el bastard Jordi Taulats– ens l’atorga l’últim pla del film, lamentable, tirant per terra la magnifica seqüència prèvia a on se’ns explicita amb un pla magistral, la connexió sinistra i visual entre el nostre món i el de les imatges de Baghul.

Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz

Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat