El Drake, un sumptuós edifici situat al bell mig de l’Upper East Side de Manhattan és el protagonista de la nova sèrie de l’ABC 666 Park Avenue (2012, David Wilcox). Aquest antic i elegant edifici ho és només en aparença, ja que en el seu interior amaga el que vol ser la síntesi de les cases dels horrors.
El seu propietari és Gavin Doran, interpretat per Terry O’Quinn – l’inoblidable John Locke de Lost (2004, J.J. Abrams). En aquest cas, a la pell de Doran, passa de coquetejar amb el fum negre per esdevenir el Diable. Entre les dues interpretacions hi ha un desnivell abismal, arribant al ridícul quasi absolut amb 666 Park Avenue. Imagineu, doncs, la resta dels fitxatges.
L’actriu Vanessa Williams és la dona de Gavin Doran, però si l’observem sense els decorats i el context de la sèrie, pensaríem que continua a Desperate Housewives (2004, Marc Cherry): una dona florero que serveix de talismà al seu home, gaudeix d’una posició econòmica envejable i es passa el dia de compres i organitzant esdeveniments del més chic.
I per últim, una altra parella protagonista, tan ensucrats que son equiparables als protagonistes d’Entre fantasmas (2005, John Gray): Henry Martin (Dave Annable) i Jane Van Veen (Rachel Taylor). Mentre que ell serà el protegit de Doran, els guionistes aposten per intentar fer de Taylor una rossa de Hitchcock, fent homenatges gratuïts i posats amb calçador de Psicosi (1960) o Els ocells (1963) presentant així a la protagonista com una actualització de Tippi Hedren. Val a dir, tot i la obvietat, que tot intent de similitud acaba frustrat.
Els grans enamorats arriben al Drake per treballar-hi com a encarregats de manteniment. Des del primer moment sabem que l’edifici està encantat i que en ell hi ha hagut desenes d’assassinats i suïcidis misteriosos. Els inquilins de l’edifici no poden evitar caure en les temptacions i els pactes que els hi proposa el Diable Gavin i acaben tots amb l’aigua al coll. Però aquestes subtrames no son prou impactants com per provocar cap mena de reacció similar al terror, pel que son un mal acompanyament per la història general que per si sola es veu mancada de consistència.
L’encadenament de tòpics és el recurs que defineix la sèrie: la protagonista veu i parla amb els morts; una veïna té visions premonitòries; la casa encantada ataca els seus inquilins; els nens nascuts en aquest edifici comparteixen alguna mena de do o maledicció; els ja esmentats pactes amb el diable; ocells assassins; personatges literaris que prenen vida, etc. Només falta que incloguin el cementiri indi i ja ho tenim tot enllestit. Em direu que la gran majoria de les pel·lícules de terror que veiem son plenes de tòpics. I no ho nego, però cal saber fer-ho amb gràcia. 666 Park Avenue vol seguir l’èxit iniciat per American Horror Story (2011, Ryan Murphy) però el projecte queda coix, sense ànima ni originalitat. Com era esperable, la sèrie no ha aconseguit fidelitzar els espectadors i ha sigut cancel·lada. A més, les destrosses provocades per l’huracà Sandy al plató ha estat la gota que ha fet vessar el got.
Autor: Anna Vilaró
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/Taxidermica
- Facebook: https://www.facebook.com/anna.vm.752