Quan pensem en directors que han experimentat tots els gèneres cinematogràfics ens ve al cap en Kubrick, el més gran exponent de creativitat en la majoria de camps: terror, drama, guerra, històric, època, ciència-ficció, comèdia …
Si ho traslladem al cinema oriental podem parlar del polièdric Takeshi Kitano. Ja en la seva faceta d’actor, amb el sobrenom de Beat Takeshi, ens mostra una gran capacitat d’adaptació en papers ben diferenciats (encara que la seva cara masegada per un accident de moto no li permeti ser gaire expressiu): debuta amb Bon Nadal Mister Lawrence, participa en produccions americanes com ara Johny Mnemonic, protagonitza produccions pròpies com Kikujiro, Brother i treballa en projectes ben diferenciats d’altres directors japonesos Battle Royale o Izo, entre d’altres, sense deixar de banda el seu èxit televisiu a Humor amarillo.
Com a director, després de realitzar grans films de múltiples gèneres (màfia japonesa amb Brother, drama amb Dolls i Hana-bi, humor i samurais amb Zatoichi, comèdia dramàtica amb Kikujiro… ) la seva reputació com a director assoleix un gran prestigi, sobretot a Europa, però no es pot desempallegar del seu passat com a pallasso televisiu. Per això crea Takeshi’s, un punt i a part en la seva carrera, per reflexionar i per fer un repàs del que és com a director. Personalment crec que Takeshi’s és un gran film que ens permet entendre el punt de vista de Kitano i del seu esforç per fer oblidar un passat que el persegueix, fins al punt que acaba acceptant que el millor és conviure amb les seves múltiples personalitats i continuar creant obres mestres.
Outrage, el seu darrer film, recupera l’esperit inicial de Brother, ens descriu des de dins la nova màfia japonesa, més lluny dels yakuzes-samurais i més a prop de la màfia europea i americana. De fet, la trama s’acosta molt a la de The Soprano o El padrí, fins i tot per la figura del president que controla totes les famílies des d’un pedestal. L’argument és simple: la lluita pel poder i la venjança entre membres dels clans amb la col·laboració imprescindible i ben pagada de la policia i dels polítics. La resolució previsible: tots a la caixa. Sempre en queda algun, però ja es pronostica que li durarà poc la bona vida.
Kitano se sent còmode en aquest gènere, perquè li agrada explorar la ment humana des de la violència i amb la complicitat de l’espectador, que espera escenes dures, diàlegs curts i potents, baralles constants sense parafernàlia, anant al gra (l’escena d’un yakuza intentant tallar-se el dit amb un cúter i la resposta del capità de la família davant de la seva inoperància no té preu). El que explica les sis temporades de la magnífica sèrie de David Chase està resumit en una hora imitja per Kitano, no necessita més. Un altre exemple, només heu de comparar l’escena de la sauna de Promeses de l’est amb la mateixa a Outrage, el yakuza en hores baixes no necessita tant de temps per solucionar la feina, amb una pistola i sense tremolar ho té tot arreglat.
Takeshi Kitano ha tornat amb força i amb ganes d’agradar, no ha perdut la capacitat de mostrar imatges precioses i cruels alhora –produeix aquest doble sentiment en l’espectador de manera senzilla. Només desitjo que ho combini amb algun drama, com feia anys enrere, i ens torni a regala una autèntica obra mestra com Dolls. El que realment desitgem els seus seguidors és que continuï com fins ara.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1