Comme un chef (El Chef) és una comedieta entretinguda que explica el present dramàtic de la cuina francesa, que ha perdut protagonisme, perquè les tendències de la nova cuina les decideixen els seus grans rivals històrics, el més important dels quals es Londres, i tots els apòstols que ham mamat a l’Alma Mater de Montjoi, i escampats per Catalunya, el País Basc, Madrid, el País Valencià, Andalusia, Brasil, els Estats Units, el Japó, Mèxic, Singapur, Austràlia, Dinamarca… És una pel·lícula actual: parla de l’obsessió per assolir una estrella, per augmentar-la o per conservar-se a dalt de tot que ha portat a molts cuiners a desesperar-se a fer bestieses. Des del mes de novembre, Michelin volta el món per presentar les seves guies vermelles per al 2013. L’últim diumenge del mes de novembre va tocar la presentació de la Guía Roja España & Portugal.
En la pel·lícula de Daniel Cohen hi ha una altra actualitat: la síndrome Blancaneu, el fet de caure de l’escambell, del nou paradigma, d’un nou referent culinari, com ja ha passat amb la cultura o amb la moda, en què les marques poden ser franceses, però els seus dissenyadors en cap són alemanys, italians, americans o britànics. Des d’El Bulli, la cuina francesa que viu desorientada. Ferran Adrià és un dels tres grans de tots els temps, al costat d’Antonin Carême i d’Auguste Escoffier, junt amb el grup que va liderar la nouvelle cuisine. Un va ser el primer gran xef de la història i, arran de la revolució francesa, l’inventor de l’alta cuina de restaurant. L’altre és el codificador de la cuina francesa clàssica i del concepte clàssic d’alta cuina. La nova cuina francesa, la que ara perilla perquè està estancada, va sorgir en el corrent intel·lectual de regeneració de la cultura francesa, a partir de la segona Guerra Mundial i que va tenir el seu punt culminant en el maig del 1968. Es tractava de trencar amb el barroquisme clàssic, d’apostar per la senzillesa, de desterrar les salses carregades, de girar l’esquena als límits de l’academicisme. Van inventar la modernitat. Van fer la crida a la renovació constant, a la creació. Ferran Adrià és el darrer. No només ho va entendre sinó que ho va capgirar i va trencar amb qualsevol herència clàssica, fins i tot de les matèries primeres que hagués pogut quedar en la nova cuina de Paul Bocusse, Michel Guérard, els germans Troisgros o Alain Senderens.
Precisament, a començament d’octubre vaig assistir a una xerrada de Jacques Maximim, un dels grans de la nouvelle cuisine, al San Sebastian-Gastronomika. El vaig veure tan interessat per demostrar que Ferran Adrià no tenia formació acadèmia com per recordar que Ferran Adrià sempre li cita la frase “Crear és no copiar”, que li va sentir en una conferència en els anys 1980’s. “Ferran Adrià va decidir crear un nou llenguatge perquè després d’estudiar i aprendre’s tota la cuina clàssica francesa va veure que no tenia prou formació acadèmica per reproduir-la.”
El Chef vol demostrar que l’alta cuina francesa és viva amb alguns retocs. El film ja deixa clar que a França tampoc no s’hi menja pas massa bé:
El primer gag del protagonista és a La Pépinnière, una cafeteria de ciutat, un lloc normal, serveix plats clàssics i trobables a qualsevol brasserie o bistrot a l’hora de dinar, des de l’steak tartare fins al boeuf à la mode.
El següent local on Jacky Bonnot (Michaël Youn) sobreactua és a La Mandoline, un bar camioners, un espai de bistec amb patates, de plats amb patates rosses i molta tele, on tothom és de cara a la tele, amb ganes d’atipar-se sense complicacions ni contemplacions.
Després arribem a la residència, on hi cuinen el trio de secundaris simpàtics, un maquillador del Crazy Horse, local de senyoretes estupendes al costat de l’Ambaixada d’Espanya a París; un paleta…
I arribem a Alexandre Lagarde (Jean Reno), que l’únic que aconsegueix és imitar el posar de Paul Bocusse, pare de la Cuina de Mercat i un dels membres del moviment reformador de la nouvelle cuisine, a qui Michelin no gosa treure les tres estrelles pel que representa per no danyar la grandeur de La France.
Comme un chef, que comença amb uns títols de crèdits molt bonics, té detalls interessants, però es perd en les caricatures:
La filla consentida que menja fast food per tocar el botet al pare.
La parida d’usar el vinagre de saüc per desglaçar l’arròs.
L’aparició histriònica de Santiago Segura, la seva química tronada i els seus cubs de confit de canard, en un intent de collonar o desprestigiar el que ells anomenen cuina molecular, un terme, per cert, inventat per Hervé This, un físic de l’INRA.
En aquest punt tot sembla una fugida endavant. En el fons, el film explica el que li passa a la cuina francesa: ha quedat enrere, els xefs s’han fet vells i han estat superats per la modernitat post Ferran Adrià.
Dos fets actuals
Explica fenòmens molt actuals. La fugida de cervells culinaris cap a Dubai i Singapur, on hi ha pela llarga i hedonisme; molts exBulli hi són. O la preocupació depressiva a la falta d’idees per crear nous plats amb la consegüent por a perdre un estrella. Aquests fets provoquen tensions. Hi són presents, però massa subtilment i presos amb poca seriositat i massa broma: la cuina clàssica acadèmica, la cuina mol·lecular i la resistència francesa que es veu en cor de renovar la cuisine, contra el canvi de paradigma que s’ha apoderat de tots els fogons. Això ho veu el propietari d’Stanislas Matter (Julien Boisselier), però la seva arrogància ja ens fa veure que és un mal francès i que perdrà.
Alexandre Lagarde, l’encara gran, respectat i reputat cuiner del passat, s’apropiarà de la metàfora dels grans vins que conserven les seves virtuts de fa molts anys i milloren amb el temps: baixen al Celler i s’engaten amb Petrus i de Cheval Blanc, grans vins i grans anyades. A continuació, visitaran el restaurant de Cyril Boss (James Gérard), que ens surt amb un aspecte de nòrdic post-mol·lecular i en fan mofa, excessiva, pallassades extemporànies: Champagne à l’havane de Cuba, una beguda gelatinosa, o un Pomerol sense alcohol. La cuina avantguardista, molecular, tecnoemocional o com es vulgui dir no és això. El director s’entesta a condemnar-la. És la seva obsessió. S’obsessiona a fer-ne una caricatura grotesca, en què massa sovint fa servir el traç massa gruixut, com en les velles pel·lícules del gran Louis de Funès.
Total perquè al final guanyi la cuina mig clàssica i mig molecular.
Autor: Vador Garcia Arbós
Sóc periodista, i punt. Voldria ser vegetarià, però m'agraden massa els embotits, la cansalada i el pernil! I I avui confesso que sóc trekkie, estaferm de Besalú.
- Web: http://www.7canibales.com/
- Twitter: https://twitter.com/Vadorgarbos
- Facebook: https://www.facebook.com/vadorgarbos