Anar al cinema per passar una bona estona és l’objectiu de la majoria dels espectadors. Cadascú escull la pel·lícula que el farà distreure i, alguna vegada, li servirà com a creixement personal, com a experiència de vida. Aquelles persones que veient Big fish o Amelie en van treure un profit extra, unes ganes de compartir, d’imaginar una vida millor, tots aquells que busquen la felicitat en els petits detalls: a aquestes persones els agradarà La vida de Pi.
El darrer film d’Ang Lee explora, a partir de la novel·la homònima de Yann Martel, la vida d’un nen indi anomenat Pi, nascut a la zona sota domini francès de l’Índia, que viurà una de les aventures més màgiques alhora que tràgiques de la història. A partir del seu viatge en un vaixell que, malauradament, naufraga –amb la conseqüència d’haver de compartir el bot salvavides amb quatre animals, alguns no gaire dòcils– en Pi aprèn a valorar les petites coses de la vida, a sobreviure dels recursos naturals i descobreix la seva espiritualitat.
La bellesa de les imatges de La vida de Pi ens transporta a moments d’introspecció i de contemplació relaxant i,deixant-nos portar per la lluminositat i els colors de la pantalla, arribem a connectar profundament amb el protagonista, fins al punt de comprendre les seves emocions, les seves reaccions viscerals, les seves fantasies.
Els referents com Big fish i Amelie hi són presents, en el film, petites històries divertides, màgiques, amb aquest toc de mentida imaginativa que serveix per expressar la realitat amb metàfores, de vegades molt exagerades. Ara bé, l’essència de La vida de Pi és la mateixa que apareix a El laberinto del Fauno. Guillermo del Toro utilitzava la Guerra Civil com a escenari per explicar el poder imaginatiu dels infants, sobretot en situacions traumàtiques, quan són capaços d’evadir-se de la realitat per poder suportar el dolor al qual estan immersos. El món fantàstic i terrible creat per l’Ofèlia, interpretada per Ivana Baquero, li era més fàcil d’acceptar que la crua realitat; tot i el perill de les bèsties màgiques ella aconseguiria reunir-se amb els seus pares en un país imaginari i brillant. A La vida de Pi el nen indi també ha de suportar la mort de la seva família, la soledat durant més de dos-cents dies en un bot i estar al límit de la bogeria. L’aïllament provoca situacions delirants i la línia que separa la bogeria de la racionalitat desapareix, un bon exemple és Moon, una de les millors pel·lícules de ciència-ficció dels darrers anys.
La vida de Pi és, en definitiva, un espectacle visual, una faula a la vida, un camí cap a la felicitat, molt lluny de la sensibleria i la llagrimeta fàcil d’En busca de la felicidad, amb Will Smith. Ang Lee ens regala una pel·lícula per guardar-la en l’imaginari permanentment, perquè durant el que ens queda de vida recordarem en Pi i la seva gran aventura.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1