Arribats a la fi de la primera meitat de la tercera temporada de The walking dead, crec que ja no hi ha dubtes per poder afirmar que la sèrie ha tornat a la vida, i lluny d’acabar deambulant com un mort vivent per les graelles televisives de mig món, podrint-se per la necrosi zombi que semblava que l’havia infectat mortalment des del final de la primera temporada, tot esperant el tret de gràcia al cap, els seus responsables creatius van aconseguir localitzar a temps la mossegada infecciosa i amputar-la matxet en mà: adéu a Frank Darabont, responsable i instigador de l’adaptació del còmic a la televisió, i sobretot a part de l’equip inicial de guionistes, que no van saber veure les immenses possibilitats que oferia una trama amb mostres evidents per convertir-se en “la gran història zombi” que els fans del subgènere feia anys que esperàvem, i per contra van acabar matant-nos d’avorriment amb una incomprensible falta de tot, amb diàlegs eterns, exasperants i ridículs, trames sentimentals més pròpies de Crepuscle i altres infàmies només aptes per a adolescents sense cervell, i tot ambientat en paratges rurals gairebé idíl·lics on el més interessant que podíem arribar a veure era créixer la gespa… L’orgasme cahierista en estat pur!
I és que la tercera temporada de la popular producció d’AMC està sent sens dubte –obviant el final de la segona– el millor vist fins al moment (tampoc era gaire difícil millorar el xou venint d’on veníem, siguem sincers, i menys sabent, com sabíem els comiqueros, la muntanya russa d’esdeveniments que ens esperava en aquesta nova temporada): [SPOILERS] morts sorpresa (prematur i impensable adéu de la Lori), evolucions de personatges que crèiem impossibles (excel·lents Carl, Maggie i sobretot Rick, un antiheroi turmentat, cada vegada més ple d’ombres, i completament allunyat del poli babau del començament de la sèrie), (re)aparició de personatges rellevants (el venjatiu Merle, la misteriosa Michone i el seu sabre samurai, l’inèdit fins a la data però interessant Tyresse, el malèfic governador), girs argumentals inesperats, trames i subtrames que cada cop es compliquen més (l’amor entre l’Andrea i el governador, el retrobament dels germans Daryl i Merle). I tot això gràcies a uns guions excel·lents i, evidentment, amb molts més zombis, que sense abandonar en cap moment un encertadíssim segon pla, han contribuït a augmentar l’acció, la tensió i el gore i, salvant alguna incòmoda excepció inicial (la descafeïnada entrada a la presó i el raccord temporal en relació amb el final de la segona temporada), han demostrat en definitiva que estem davant d’un exercici excel·lentment ben planificat, filmat i muntat. Ni més ni menys, el que sempre hem esperat.
[SPOILERS]
La clau d’aquest gir la trobem, sobretot, en tres canvis d’actitud a l’hora d’enfocar la sèrie: el primer, no perdre l’estela del còmic, la seva essència, sobretot en el tractament de la tensió dramàtica dels personatges i l’acció, però sense acabar d’adaptar fil per randa la història original. Els guionistes, encapçalats encara pel creador del còmic Robert Kirkman, han sabut moure les peces i fer ballar els personatges, sorprenent i engrescant tant els neòfits amb la història com –i sobretot– els puristes. D’això se’n diu explotar molt hàbilment les seves possibilitats dins del format televisiu. Excel·lent treball de guió. El segon canvi era el més esperat: més acció i més gore, evident, tenint en compte com s’havien omès fins no fa pas gaire. L’aparició de trames noves i incessants amb els seus respectius nous personatges (excel·lent càsting, sobretot pel que fa al personatge del governador, interpretat per l’actor David Morrissey, i això que molts no li donàvem gens de crèdit vist inicialment el seu perfil físic) també hi han ajudat en gran mesura. I el tercer canvi, potser dels més interessants, que ens convida a anar a les entranyes de la sèrie per veure definitivament sota el punt de mira un dels grans preceptes de l’american way of life: l’estructura familiar. A diferència d’altres sèries postapocalíptiques (me’n vénen al cap un parell amb segell Spielberg), en què el tractament de la família no va més enllà de la defensa de l’estructura clàssica familiar de sempre i dels seus valors arquetípics, a The walking dead aquesta família tipus ha mort, i ja no la formen un pare, una mare, dos fills i un gos, sinó que la formen un grup de supervivents molt diversos amb uns llaços afectius que estan per sobre de la pròpia sang, com així ho demostra la reacció de qualsevol dels seus membres, quan algú del grup està en perill. ¿És potser un reflex de com s’està reformulant l’estructura familiar en aquesta nova era global en què entrem de ple? ¿Tots formen part d’una macrofamília en formació amb futuribles estrets llaços de lleialtat? Tres exemples per il·lustrar-ho: en Rick ni s’ho pensa quan ha d’anar al rescat de la Maggie i en Glenn, sense saber absolutament res de qui els reté ni com ni perquè ni els perills que els esperen, i deixa enrere el seu fill Carl i la seva nova filla acabada de néixer, Judith. En aquest sentit del discurs, veurem també com reaccionen Daryl i Merle amb el seu esperat retrobament, ambdós germans ara contraposats, i deutors respectivament de dues noves famílies, en el fons no gaire diferents. I finalment el governador, que lluny d’entendre Woodbury, la seva creació, com una nova família (tot i que no es cansa de predicar-ho), manté una malaltissa fidelitat a la sang, malgrat que això signifiqui conviure amb la mateixa mort personificada. Per tot això i més, alegrem-nos-en, família: la tercera per fi ha estat la bona!
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat