El hòbbit: Un viatge inesperat no sorprèn. No sorprèn perquè els espectadors visitem un lloc de sobres conegut: la Terra Mitja, la mateixa que Tolkien, primer, ens va evocar a les seves obres literàries; que Ralph Bakshi, després, va plasmar en una obra mestra de l’animació i, Peter Jackson, posteriorment, va patentar amb una gloriosa trilogia cinematogràfica. No per això, aquest nou viatge de retorn per unes terres que coneixem prou bé ens decep; al contrari, ofereix tot allò que era d’esperar des del moment que l’adaptació cinematogràfica portava novament el segell de Peter Jackson, el rei de la Terra Mitja. Això sí, és incapaç de sorprendre’ns al mateix nivell dels primers trajectes.
El nou Lucas del segle XXI
Quan ara fa uns anys vam saber que Jackson i no Guillermo del Toro (que va abandonar el projecte a punt d’iniciar-se el rodatge) s’encarregaria de dirigir l’adaptació d’El hòbbit, molts ho vam celebrar sent plenament conscients que aquesta producció (en un principi es va parlar de fer-ne una minisèrie luxosa) seria més que mai una preqüela, molt més empeltada narrativament i formal amb El senyor dels anells cinematogràfic de Jackson que no pas la mateixa novel·la original escrita pel cèlebre escriptor sud-africà anys abans (que no tenia una intenció de continuïtat tan clara). Amb el control absolut de les regnes en mans del cineasta neozelandès es va prendre la decisió –sorprenent per molts– de convertir la novel·la (un únic volum i més prim que qualsevol entrega d’El senyor dels anells) en una nova trilogia cinematogràfica. Ha estat una opció absolutament comercial i amb voluntat d’exprimir la taronja als límits, certament, però també presa per satisfer la legió de fans de l’univers tolkienià (i els que s’estan reclutant) oferint-los més pel mateix preu. Recordem que a tots els milions de fans repartits per la faç de la Terra que van gaudir de la trilogia d’El senyor dels anells, Jackson els va regalar l’oportunitat de revisitar-la oferint unes versions extenses a través d’unes edicions memorables en DVD, que no tenien altra fi que ampliar l’efecte de radiació. Molts així, inclòs un servidor, vam saciar les nostres necessitats sense mai criticar el fet que aquesta ampliació de metratge afectés ni el ritme ni el dinamisme d’una pel·lícules prou llargues per si mateixes. La diferència amb El hòbbit és que la versió que ens ofereix Jackson està precalculada en anterioritat, és a dir, concebuda a nivell de guió i planificació perquè duri tres pel·lícules. I s’ha de dir, almenys en la primera entrega, que la cosa funciona.
Els 12 nans magnífics
Després d’un pròleg brillant (en què es percep certa grapa de Guillermo del Toro), l’acció ens porta a l’estimada Comarca, cau dels Hobbits i punt d’inici novament de la gran aventura de Bilbo Baggins (Saquet en català, Bolsón en castellà) seixanta anys abans que doni el relleu a Frodo (que també apareix en una argúcia narrativa prou correcta que entrellaça les dues trilogies). Ell s’allistarà a la companyia comandada per Thorin i el mag Gàndalf i formada per dotze nans (cadascú amb la seva divertida personalitat) que tenen com a principal objectiu recuperar el seu regne perdut desafiant el poder del temible drac Smaug, que habita a l’antiga ciutat que ells dominaven i on hi ha un gran tresor. Si bé aquesta història és més infantil –si més no, no tant fosca, respectant l’original literari–, el Mal també deixa entreveure els seus tentacles. No hi apareix Sauron –tot i que intuïm la seva presència– i entre els enemics dels nostres protagonistes hi apareixen els coneguts orcs, a més de goblins i ogres.
I així comença el gran viatge inesperat que, potser sí, arrenca una mica al ralentí (amb la presentació de personatges) però que es converteix en una autèntica muntanya russa d’acció trepidant, marcada per un ritme frenètic sobretot a partir de la segona meitat, que és per quan es reserven els loops, piruetes i focs d’artifici més impressionants.
3D High Frame Rate
En aquest sentit, recomanem com mai la visió en el format 3D (si pot ser HFR, que ofereix una gran nitidesa i més resolució de les imatges), especialment concebuda per ficar més l’espectador en la història i deixar-lo atònit per l’impressionant paisatge de la Terra Mitja (en realitat, Nova Zelanda, que rellueix com mai la seva espectacularitat). Seqüències com el vol de les àligues realment produeixen vertigen i sensació de volar. Els efectes d’Avatar, al seu costat, fan riure. I us ho diem nosaltres, que en general considerem que això de l’efecte tridimensional és una enredada juganera.
És evident que un film com aquest, concebut com a pel·lícula d’aventures i producte de pur entreteniment, destaca per les seqüències d’acció. Ens quedem amb la primera, ja esmentada, i que presenta el personatge que marcarà el final de la trilogia, el drac Smaug, simplement intuït. I és clar, les grans seqüències encadenades del descens a les mines de goblins (anomenats trasgos en castellà) i la persecució dels orcs pels boscos. Un punt i a part, quant a escenificació, tensió dramàtica i disseny de producció, és la trobada de Bilbo amb Gollum, amb l’aparició de l’anell, “l’anell que els uneix a tots”. Només per aquesta escena, el film ja val la pena.
En contra també hi trobaríem coses, és clar. L’esmentada incapacitat de sorprendre que sí que tenia la trilogia anterior. Com ara quan ens (re)trobem a Rivendell, (re)descobrim la Comarca o (re)coneixem personatges mítics com Gàndalf, N’Èlrond o Galadriel. Fins i tot l’aparició, un per un, dels 12 nans magnífics no ens meravellen com ho va fer el seu parent Gimli de la Germandat de l’Anell. Parlem de manca d’emoció, per bé que d’emoció en sorgeix al final d’aquesta història, quan la colla fa pinya i es prepara per emprendre la segona part del trajecte, que no veurem fins a l’any que ve. Aleshores sí que poden arribar les sorpreses, perquè ens endinsarem a una terra desconeguda, que no apareix en la santa trilogia dels anells.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn