Menú de navegació+

‘The tall man’, el flautista de Cold Rock

Publicat el 15 gener, 2013 per a Cinema |

A+ | a-

Fa uns mesos el bastard Jep Soler va fer una encertada dissecció del film The tall man (no confondre amb un hipotètic remake de Phantasm, el mític film de Don Coscarelli, que és el que em va passar a mi quan vaig veure el títol per primer cop), a raó del seu pas pel cada cop més deplorable festival de Cinema Fantàstic de Sitges. El film ha arribat fa uns dies a les cartelleres del país sota el títol El hombre de las sombras, i és de justícia fer-ne un petit recordatori. Pascal Laugier, el celebrat autor de Marty’s, el seu director, segueix explorant aquí el gènere de terror i de l’slasher, amb l’evident voluntat però, de jugar amb els seus tòpics, donar-los la volta, i fer-nos fins i tot reflexionar amb un missatge de denúncia, incòmode i punyent. Cert és que el film és molt trampós, sobretot el seu guió (escrit pel propi Laugier), ple de llacunes i amb uns girs narratius tan prematurs com forçats, i gens ben encaixats dins la trama, cosa que per moments fan pensar que Damon Lindelof (guionista de Lost) sigui el seu veritable signant. Malgrat tot, el film està ben realitzat, amb nervi, empremta d’aquesta nova autoria del cinema de terror francès, i en conseqüència aconsegueix atrapar-nos fins al final, malgrat el sobtat i xocant canvi de gènere que fa el film a mig metratge.

En poc temps, els nens de Cold Rock, un poble del nord dels Estats Units en absoluta decadència, han anat desapareixent sense deixar ni rastre, fet que els més supersticiosos atribueixen a les vingudes d’un misteriós home alt, el que aquí anomenem com l’home del sac. Una nit, Julia, la infermera del poble (Jessica Biel, també productora del film), es desperta violentament davant la irrupció a casa seva d’un home alt, que amagat sota abric llarg i caputxa, acaba de segrestar al seu fill. A partir d’aquí comença una frenètica persecució per salvar al seu fill d’una desaparició més que segura.

Ni estem davant de cap nou film imprescindible de gènere -ni molt menys- ni aquest és tan infumable com els amants del nou esport de moda ‘agafem una pel·li que ens fa ràbia i anem a destruir-la perquè sí’, han volgut veure. De fet, el film és valent, agosarat, i parteix d’una idea excel·lent, emprant el gènere de terror, i en concret l’slasher, per denunciar un fet tan real com la vida mateixa. El problema, com ja he dit, rau en la languidesa del guió, i sobretot en el fet de saltar del plantejament al desenllaç passant-se el nus pel folre dels collons. Una autèntica llàstima. Això sí, si l’estúpida Holy Motors i la soporífera Los descendientes han de ser les pelis més aplaudides de l’any que deixem enrere, aquesta mereix ser qualificada com ‘d’intent molt digne’.

Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz

Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat