Arrenca amb una seqüència impactant, d’aquestes que anomenem de mal rotllo i que deixen completament bocabadat. Dos paios inquietants entren en una botiga de còmics i, en un tres i no res, maten tots els clients perquè cap d’ells els ha sabut respondre correctament a una pregunta: “On és Jessica Hyde?” Aleshores, sobreimpressionat, apareix un nom: Utopia.
És la nova sensació britànica, una sèrie de televisió servida per Channel 4, molt a l’estil de Misfits i que ens ha servit com a excel·lent aperitiu en espera d’un altre dels plats forts de la temporada sorgits d’aquesta cadena paradigmàtica, que és la nova entrega de Black mirror.
El que ve a continuació d’aquest punt de partida és molt complex de resumir, perquè a Utopia hi succeeixen moltes coses. Amb tot, us en fem cinc cèntims perquè en tingueu una lleugera idea: els seguidors d’un còmic de culte anomenat Utopia se citen en un pub de Liverpool a través de les xarxes socials perquè un d’ells (en realitat, un nen de nou anys) assegura tenir els esborranys d’una segona part inèdita. Descobrim que aquest còmic, causant d’un seguit de crims i provocador d’una autèntica devoció entre els seus lectors, va ser escrit els anys vuitanta per un malalt psiquiàtric que hi prediu esdeveniments futurs. Paral·lelament, en una altra trama oberta, trobem un gris funcionari del govern que és víctima del xantatge d’una farmacèutica que l’obliga a comprar vacunes per a una malaltia desconeguda, la grip russa.
I si tan bon punt començar ja us hem advertit de la seqüència d’obertura impactant, que Déu n’hi do, què us podem dir de l'”escena”? En el tram final del capítol pilot hi ha un abans i un després a partir de l'”escena” que té lloc sota el búnquer i que involucra el personatge de Wilson Wilson. No us farem cap gran spoiler, però sí que us avançarem que qui no sigui resistent a seqüències hardcore, que s’abstingui de continuar mirant la sèrie a partir d’aquest punt. La imaginació és bèstia, però s’ha de ser recargolat per fer servir salsa curri, sorra i una cullera per treure informació a un home captiu i lligat en una cadira…
Molts s’han avançat a comparar Utopia amb el cinema de Tarantino (sobretot per aquest ús de la violència). Però, què voleu que us digui, em toca molt allò que no sona, perquè resulta molt fàcil fer-ho sempre que en alguna pel·lícula o sèrie es produeix una explosió de violència… En tot cas, la compararia (i no dic que no sigui també fàcil fer-ho) amb No és país per a vells, perquè també conté bones dosis de violència explícita i sobretot perquè un dels misteriosos personatges recorda el que encarnava Bardem en aquell memorable film dels germans Coen (aquí, també armat amb una mena d’extintor de gas). Després de la seqüència d’obertura, que d’alguna manera convida les ànimes sensibles a llançar la tovallola i buscar altres opcions catòdiques, el que ve és un thriller conspiratiu, vertebrat per una trama laberíntica farcida de girs inesperats i carrerons sense sortida, però en què el trajecte és captivador. Hi trobem personatges molt humans i propers, estrambòtics també. La violència hi té cabuda i tot està servit a partir d’una estètica moderna (definida per colors vius i saturats) en què una música fascinant marca el ritme.
Continuant amb els referents (i aquí permeteu-me una picada d’ullet al bastard Jep Soler), personalment em recorda Lost, sobretot pels cliffhangers de manual que clouen els episodis, i per la trama de conspiració i misteri que involucra l’Estat i societats secretes i misterioses. També, perquè en tot moment tenim la sensació d’estar perduts en un món que s’acosta a l’abisme de l’apocalipsi i que aplega una sèrie de personatges desorientats que han d’interpretar amb el mateix desconcert que els espectadors el que el present futur els ofereix. I no oblidem Donnie Darko (1998), amb aquella aura apocalíptica, aquí no presagiada per aquell conill d’aparença diabòlica (malgrat que el personatge més enigmàtic de la sèrie es faci dir Mr. Rabbit), sinó pels dibuixos que recull un còmic fosc, molt fosc.
Fins ara, hem vist cinc del sis episodis de què consta aquesta minisèrie creada per Dennis Kelly, i la veritat és que estem d’allò més enganxats pel seu poder magnètic. I això que la trama, en aquest punt, sembla que no hagi avançat gaire, malgrat que, com us dèiem, no paren de passar-hi un munt de coses.
Davant l’apocalipsi ens queda, doncs, la Utopia.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn