Després de la cada cop més estúpida interrupció hivernal, The walking dead ha tornat i ho ha fet amb un episodi de transició agredolç.
Agre sobretot per la falta d’una acció ben orquestrada i d’unes quantes dosis de mala llet. L’acció de guerrilles a Woodbury ha estat massa caòtica, freda, sense gràcia, com també ho ha estat l’enfrontament entre els dos germans, Daryl i Merle; tant de temps especulant sobre com seria el retrobament entre tots dos, per aquesta merda? Caca! L’acció en el sentit estricte és una de les grans assignatures pendents de la sèrie, no hi ha dubte, però això no és tan important. The walking dead no ha estat mai una història d’acció, és una història sobre la vida i la supervivència, sobre els duríssims dilemes morals que se’ns podrien plantejar en un univers dominat per zombis. Per tant, el que sí que és important és la mala llet. És en aquest context que em pregunto quin sentit té ometre la violació (al còmic la víctima era la Michone, però aquí, amb el ball de personatges i de situacions, li hauria d’haver tocat a la Maggie). El fet d’obviar aquest fet, deslliura la història de visceralitat, d’una major profunditat als personatges i, sobretot, ens estalviaria haver-nos d’empassar estúpides i banals baralles sense sentit com la d’en Glenn i la mateixa Maggie.
Menció a part mereix el governador. Si en un primer moment molts ens vam deixar seduir pel joc plantejat pels guionistes, de transformar-lo progressivament en el tirà menyspreable que havia de ser, em temo que aquesta progressió s’ha tallat en sec. Venint d’un episodi anterior trepidant, amb una lluita a mort amb la Michone, i amb la pèrdua de la seva filla zombi i d’un ull, la seva reacció no és ni molt menys l’esperada. Segurament la relació amb l’Andrea l’ha estovat en excés (no sé on cony va aquesta història d’amor impossible; cada cop més hi veig un carreró sense sortida d’on els mateixos responsables no tenen ni punyetera idea de com sortir). Per tot això, el governador no em sembla un ser menyspreable, no em sembla un fill de puta assassí, no em sembla l’antagonista d’en Rick, i dubto que ho pugui arribar a semblar ja. S’ha estirat tant aquest joc de transformació (9 episodis!!!) que els ha passat l’arròs, i per tant me la comença a portar bastant fluixa que s’hagi d’enfrontar a en Rick a l’episodi final. El governador, tot i que ja prepara la contraofensiva, perdrà perquè no se’l creu ningú, perquè el seu propi poble ni el respecta ni el tem, i sobretot perquè en Rick està molt més tarat que ell.
I dolç perquè aquest primer enfrontament entre el grup d’en Rick Grimes i el grup del governador ha confirmat l’obertura d’un ventall nou de realitats, de focus d’acció tots ells molt interessants, que no han fet altra cosa que fer encara més coral la narració, dinamitzar-la, hi hagi o no zombis pel mig. Aquesta és sens dubte la gran millora de la temporada, i la gran diferència respecte de les anteriors. Mentre Daryl i Merle opten per anar a la seva, Michone, com el grup de Sasha i Tyresse, hauran de demostrar per què han de ser acollits a la presó. En Rick cada vegada està més superat per les circumstàncies, fet que es consuma amb la seva visió de la Lori, sens dubte la millor escena de l’episodi, tot i l’artificialitat de la mateixa.
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat