Quan un es prepara a veure una sèrie sobre els efectes del Katrina a Nova Orleans té clar que el jazz serà un element imprescindible en la trama, però el que no imagina és que també la cuina ocuparà una interessant part, amb xefs de renom inclosos. Ambientada el 2005, Treme (en emissió a Canal +) dóna una visió trepidant, intensa i alhora convulsa de la reconstrucció física i anímica d’una ciutat de passat culte que els seus ciutadans volen que revisqui malgrat sentir-se oblidats del món i envoltats de corrupció i desídia. Entre saxos, indis ballant al carnaval del Mardi Gras i turistes perduts, trobem la cuinera Janette Desatuel (una genial Kim Dickens), que lluita intensament per tirar endavant el seu petit restaurant de cuina local, malgrat que la família voldria que canviés el davantal per un marit ric.
Els productors -els mateixos que van fer la sèrie de culte The Wire, la preferida d’Obama- van fitxar el mediàtic Anthony Bourdain, que es va donar a conèixer en explicar les intimitats més sòrdides dels restaurants a Confesiones de un xef, perquè s’encarregués d’assessorar a la sèrie en aquest aspecte (“la feina més divertida de la meva vida”), ja que la protagonista es relacionarà amb importants xefs de Nova York, que a més s’han prestat a fer cameos.
D’entrada, David Chang, Tom Colicchio, Eric Ripert i Wylie Dufresne apareixen un dia per sorpresa al local de Janette que, amb molt pocs elements, els enlluernarà amb la seva cuina espontània i pròxima.
En la segona temporada, Bourdain ja participa en l’elaboració de la història relacionada amb els cuiners. La trama es complica i Desatuel iniciarà un viatge als fogons de la Gran Poma que començarà sota les ordres del fictici Enrico Brulard (interpretat per Victor Slezak), un xef tirànic i agressiu que llança a terra els plats preparats i fa que els seus cuiners “escoltin” els peixos. Parlar amb els peixos, és el que el xef Dan Barber va explicar a The New York Times que feia el xef David Bouley quan ell treballava a la seva cuina als 90. Janette d’aquí anirà a parar a casa de Ripert, paper que interpreta ell mateix..
El xef, nascut a Andorra, és un referent de la cuina a Nova York amb Le Bernardin, que aquest any ocupa el número 19 del rànquing de millors restaurants del món de la revista britànica Restaurant. Confessa que, en el passat, també era molt irritable, fins que es va adonar que aquest ambient no era positiu a la cuina. Budista i amable, s’entén amb la protagonista però creu que necessita treballar al costat d’algú més innovador i l’envia al restaurant de David Chang, un fenòmen dels últims anys, famós pel pork bellybun, uns pastissets de carn de porc que es desfan a la boca i que a Barcelona ha versionat Oriol Rovira en el seu Sagàs. Janette s’integra en l’equip d’aquest cuiner d’origen coreà i aires rapers, poc refinat però apassionat pel que fa, igual que ella.
La cuinera viatja per tres tipus de cuines, però té la seva personalitat i, per sobre de tot, és un símbol de Nova Orleans. Això es veu molt clar quan llança un got de Sazerac a la cara del crític Alan Richman perquè ha publicat una ressenya ferotge sobre els restaurants de la seva ciutat, quan aquesta intenta refer-se. El crític, que és real, va acceptar interpretar-se ell mateix malgrat que tot sembla una venjança de Bourdain, que, en la vida real, també ha rebut com a cuiner els pals de Richman.
La tercera temporada segueix les passes de Jannette a la cuina de Chang, on comença a destacar i a rebre les visites interessades d’alguns restauradors que la cortegen professionalment. Bourdain és novament l’encarregat d’escriure tota la sotstrama relacionada amb la xef, cosa que assegura ha estat “una de les grans alegries de la meva vida”. En un xat recent explicava que s’asseu amb els guionistes de la sèrie i tots junts donen vida a la nostra protagonista i els personatges que l’envolten en l’entorn del restaurant. Després, cada setmana escriu i reescriu en un correu electrònic els detalls de la història que interpretaran actors i xefs: “És fabulós quan veus el resultat final”, comenta.
La taula del sopar de xefs: Wyllie Dufresne, Alfred Portale, Tom Colicchio, Eric Ripert, David Chang i Jonathan Waxman amb els actors Victor Slezak (Enrico) i Kim Dickens (Jeanette Desatuel)
L’escena principal relacionada amb la cuina d’aquesta última entrega de la sèrie és un sopar sibarita de xefs que organitza el fictici xef Enrico, al qual hi assistirà Janette de la ma de Chang. Hi veiem de nou l’avantguardista Wylie Dufresne, Eric Ripert, Tom Colicchio, i també Alfred Portale i Jonathan Waxman, un xef que curiosament també és trombonista. Malgrat que no es comenta resulta un detall simpàtic en una sèrie amb ritme de Jazz.
En un ambient íntim i exclusiu l’amfitrió presenta orgullós una sèrie de plats i productes de l’alta cuina francesa, com la llebre a la Royal, patés i xarcuteria, salmó en croute, illa flotant, formatges… aixecant l’admiració dels presents canalitzada en forma de bromes que el públic nord-americà pot captar amb facilitat. “No hi ha conillets de Pasqüa a França”, diu un comensal al veure la llebre. “Enrico ha estat a França disparant a adorables animalets”. També tenen importància els vins, especialment el Chateau Latour del 61 i el conyac de 1811 (“Napoleó encara no havia lluitat a Borodino quan això va ser embotellat”). Les begudes donen peu a introduir Janette en l’acció advertint-la que no li tiri a la cara a ningú (recordant el seu episodi amb el crític Richman). Bourdain va triar el menú del sopar i va consultar els vins amb el sommelier de Le Bernardin. “Com introdueixes tot això?”, li pregunta Eric Ripert a Enrico, fent referència a l’aduana. “Si t’ho dic, t’hauré de matar”, li respon en francès l’amfitrió.
Segons explica la cuinera real dels plats que se serveixen, Soa Davies, aquest tipus de trobades secretes per degustar delicatessen són habituals entre els amants de la cuina, com ella ha constatat participant-hi en algunes de reals sempre des dels fogons. Davies va treballar amb Eric Ripert i actualment té la seva pròpia consultoria gastronòmica.
L’escena del sopar és la culminació de l’estada de Jeanette a Nova York. Després d’això ja la veurem obrint-se pas de nou a Nova Orleans, aquest cop amb l’ajut d’un dels inversionistes que la rondaven. De seguida apareixen les discrepàncies entre tots dos, deixant la trama oberta esperant conclusió en la quarta i última temporada, en què, per cert, Bourdain també hi treballarà. “La majoria de xefs són amics, i és al·lucinant com, tot i estar sempre ocupats, buiden les seves agendes ràpidament quans els crides per fer Treme”, explica i destaca Chang com un dels millors intèrprets: “Trobo que fa molt bé de si mateix”.
Els xefs són estrelles de rock? “Els xefs són estrelles però no estrelles de rock. Si poguessin tocar la guitarra com Stevie Ray no estarien cuinant!”, diu Bourdain en el xat. No tot havien de ser floretes.
