Menú de navegació+

‘Black mirror’2X01: la memòria (virtual) dels morts

Publicat el 21 febrer, 2013 per a Sèries |

A+ | a-

Comparada amb altres sèries televisives, Black mirror és completament diferent, sobretot pel format. Estem acostumats a veure històries llargues, dividides en temporades d’unes deu hores de durada cadascuna. En aquest cas les històries són curtes, no donen per fer-ne una pel·lícula, tot i que la primera temporada de Black mirror sembla que tindrà la seva versió cinematogràfica, i cada capítol va per lliure. Si hi volem trobar un nexe comú entre capítols també el trobarem, «qui busca, troba»: el tema de la comunicació i de les noves (i futures) tecnologies hi és present.

El primer capítol de la segona temporada, Be right black, s’assembla, en el concepte, al tercer de la primera, The entire history of you, perquè ens torna a parlar de l’ús de les noves tecnologies en les relacions de parella. Deixant de banda aquesta semblança, hi ha dos temes centrals en Be right black que encara no havien aparegut a la sèrie: el procés de dol i la nostra imatge a les xarxes socials.

El procés de dol no és cap patologia, tots el vivim i la majoria no desenvolupa cap trastorn durant el procés. La pèrdua provoca canvis emocionals, logístics, de rols familiars, i la gestió que fem d’aquesta pèrdua serà la que ens permetrà elaborar un dol adequat. En la pel·lícula Alps, de Giorgos Lanthimos (Canino) veiem com un grup heterogeni de persones (conductor d’ambulància, entrenador, infermera, gimnasta) s’ofereixen a les famílies per suplantar el mort durant uns dies a la setmana perquè es vagin fent a la idea, paulatinament, de la pèrdua. A Be right black la tecnologia permet crear un substitut, encara que virtual, de la persona desapareguda per continuar el contacte i anar-se acostumant a la seva absència. Perillós.

Per construir una representació virtual de la persona morta s’utilitza tota la informació que aquesta i les seves amistats havien penjat a internet. En aquest punt vaig pensar que reviuríem La memòria dels morts, d’Omar Naim, amb Robin Williams, que interpretava un muntador de vídeos de comiat per a l’enterrament. Cada persona tenia implantat un sistema de gravació que es descarregava en un ordinador central quan moria; el muntador agafava les parts que creia més adients per fer el vídeo de comiat. Evidentment només utilitzava les imatges de les situacions més agradables, les que fessin sentir bé els familiars i els amics. Sortosament a Be right black el tema és diferent, ens mostra quina imatge donem de nosaltres mateixos a la xarxa. Quins comentaris hi fem, com ens definim, què volem que els demés sàpiguen de nosaltres i, evidentment, amaguem els nostres secrets i renunciem a l’espontaneïtat. Aquesta espontaneïtat és la que ens fa únics, és la que ens mostra tal com som, no a partir d’uns comentaris elaborats, preparats i, moltes vegades, rectificats abans de publicar-los al món. I una darrera qüestió: cal que tothom sàpiga què hem fet, quan, en quin lloc? Més ben dit: cal explicar el que fem a tothom a tothora?

Autor: Jep Soler

L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.