Menú de navegació+

‘7 psicòpates’: metaficció cinematogràfica de merda

Publicat el 4 març, 2013 per a Cinema |

A+ | a-

El divendres al matí agafes el diari, el comences a llegir per darrere i ben aviat et concentres en la cartellera. Planifiques una bona estona de cinema i, és clar, amb la informació que donen et decantes per anar a veure 7 psicòpates. Valores, sobretot, el repartiment: Colin Farrell (La prueba), Woody Harrelson (Natural born killer), Sam Rockwell (Moon) i Christophen Walken (El caçador) en són els protagonistes i com a secundaris hi participen: Zeljko Ivanek (Dogville), Tom Waits, Harry Dean Stanton (Paris Texas), Olga Kurylenko (007 Quantum of solace). El primer que un pensa és que tanta gent no pot treballar en un producte mediocre, se suposa que són professionals i que, encara estan en posició de poder triar. Primer gran error, donar alguna cosa per suposada.

Arrenca el film amb una escena espectacular, a la pantalla hi apareixen Michael Pitt i Michael Stuhlbarg (tots dos esplèndids a Boardwalk empire), discutint sobre un assassinat que acaben de cometre. Mentre conversen, per darrere, apareix un sicari que els elimina. Fantàstic! Ja podeu marxar del cinema que ja està, tot el que valia la pena ja ha passat, per tant, a partir d’ara a patir i a sentir vergonya aliena. Val molt la pena, també, la magnífica actuació de Cristhopher Walken, la seva història en el film és l’eix central de la trama i els moments en què agafa protagonisme són els únics que se salven.

Tot i que l’argument sembla interessant i que fan un parell de brometes intel·ligents, la trama no acaba d’enganxar, massa canvis de situacions i de petits esquetxos que no acaben de lligar. La irregularitat de les escenes fan la sensació que han estat creades per diferents persones que no s’han comunicat entre elles. El pare de la criatura és Martin McDonagh, germà de John Michael McDonagh el director d’El irlandès que tant va agradar al bastard Callahan. La diferència entre els germans és abismal, a El irlandès hi havia una trama ben lligada, una història vibrant i una bona resolució. En canvi, a 7 psicòpates el director reparteix el protagonisme segons convé, complica la història tant com pot i, al final, no sap com ho ha de resoldre, es queda a mig camí entre un film d’acció pur i dur amb tocs de comèdia (a l’estil Guy Ritchie) i una pel·lícula d’acció amb bons diàlegs (a l’estil Tarantino).

Alguns experts que he consultat diuen que l’amic Martin McDonagh té un estil propi, en diuen metaficció cinematogràfica, combina diversos gèneres que va enllaçant per desconcertar l’espectador i convidar-lo a visitar el drama, la comèdia, l’acció i la realitat. Molt bé! Et felicito, fill!

El seu primer film, Amagats a Bruges, ja mostrava aquesta manera de fer cinema i, suposo que per la novetat, es feia interessant. A la segona l’ha cagat. Ha aconseguit que la metaficció cinematogràfica em faci venir ganes d’anar a Can Felip més sovint de l’habitual.

Autor: Jep Soler

L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.