Els Bastards no sempre ens posem d’acord quan parlem de cinema, tants caps tants barrets, i dubto molt que els meus companys mirin Cloud atlas (El atlas de las nubes). Deixant de banda el prejudici que tenen alguns quan es parla de Tom Hanks o dels germans Wachowski, o de qualsevol pel·lícula amb estètica massa hollywoodiana, o d’aquells films que incorporen un missatge espiritual… de tant en tant també tenen la qualitat de jutjar abans de mirar, una qualitat molt estesa en tots els àmbits, s’ha de reconèixer.
Si alguna vegada es redactés un decàleg de pensament bastard amb una guia informativa del cinema recomanat per nosaltres, hi apareixeria Ken Russell, sobretot per Altered states (traduït
aquí com Viaje alucinante al fondo de la mente), que va generar gran controvèrsia els anys vuitanta. El tema principal del film era la investigació d’un científic que buscava transcendir espiritualment i viatjar a l’inici de la creació, que volia conèixer el seu passat filogenètic. Ho aconseguia prenent peiot dels xamans indis i amb una cabina d’inhibició sensorial. D’aquesta manera donava la raó a Carlos Castaneda, filòsof llegendari conegut per la seva relació amb els psicotròpics ancestrals i per una doctrina naturalista amb tocs budistes. L’ombra de Castaneda apareixia també en un film de Darren Aronofsky (un altre director bastard), The fountain, en el qual barrejava la part científica i espiritual amb les vides passades i la reencarnació. Per tant, la temàtica de Cloud atlas de Tom Tykwer i els germans Wachowski no és nova, ja s’ha explorat amb bastant èxit al cinema. En aquesta producció han adaptat la novel·la homònima de David Mitchell, especialista en obres corals i en els encreuaments de vides. Seguim sis històries en sis èpoques diferents que tenen una connexió clara entre si, els personatges es van relacionant en les seves respectives reencarnacions. Hi ha una teoria de la reencarnació que explica que tots nosaltres ja ens hem trobat en una altra vida i que en el futur tornarem a coincidir, i, a més, mantindrem una relació semblant a la que hem tingut en vides passades. Per exemple: quan els Bastards vivíem a l’època romana hi havia un govern triumvirat amb Camps-Bataller-Taulats com a caps; el portaveu del senat era el gran Vador; el parlamentari més erudit, en Dorca; el negociador d’estratègies, en Trillas; les oracles, la Vilaró i la Forns; el cronista de l’època, en Simon; el gladiador, en Callahan, i els presoners enviats a galeres, en Víctor i el vostre humil narrador.
Cloud atlas és una pel·lícula que combina sis gèneres diferents de cinema. Hi podríem buscar un paral·lelisme amb els films següents: Bright star (Jane Campion), Mutiny on the Bounty (Lewis Milestone), Matrix (Wachowski), The time machine (Simon Wells), Arrugas (Ignacio Ferreras) i Silkwood (Mike Nichols). La majoria de les pel·lícules que he anomenat són molt millors que Cloud atlas, i tant que sí! Ara bé, no deixa de ser un puzle ben construït, amb un muntatge molt bo i unes històries que enganxen. A gaudir-ne, i ens veurem en la pròxima vida (no és cap amenaça, és una afirmació).
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1