Desenganyem-nos, les gales on reparteixen premis són totes una merda fins que el premi te’l donen a tu. Així doncs, em veig obligat a llançar els propis principis a les escombraries i a fer una elegia d’una trobada que passarà a la història per les paraules (justes i sàvies) del nostre mestre de cerimònies (Jordi Camps) quan va recollir un premi que, de tan merescut, gairebé sobrava. Parlo del Carles Rahola, és clar, a la millor informació (sic) digital concedit en un acte més o menys lluït a l’Auditori de Girona.
No calia, no ens ho mereixem, no n’hi ha per tant, això que fem és molt poca cosa, escrivim per divertir-nos, bla, bla, bla. És el que anàvem dient nosaltres amb cara amable a tots els il·lustres convidats i companys que ens felicitaven. Però per dins, què collons, pensàvem. Sí que calia! És que si no ens el donaven, l’hauríem pres. Un bastard no vé de l’altra punta de Catalunya perquè després li diguin: ho sentim, heu quedat finalistes. Som una mena de col·lectiu Stanley Kubrick, un monstre que ja no es pot manejar.
Em diuen que parli de la gala, de què em va semblar i tal. Els Bastards ens vam comportar civilitzadament, potser perquè un parell de goril·les no van apartar la vista de nosaltres amb la mà sobre el pom del revòlver. En els discursos de les autoritats només tenia un temor, que algú digués «Jedi mind meld». La cosa, ara ja ho puc dir, no hauria acabat bé. Pels cinèfils, cal anotar que va sortir un senyor gran a fer un homenatge a Corleone. Així, quedavar prou clar que era ell qui ho pagava tot. Si un dia ens demana un favor…
Més tard va haver-hi un gran «oh!» de decepció des la bancada bastarda en saber que l’assassí en sèrie d’Olot no pujava a recollir ell mateix el premi a la millor entrevista. Un altre gran moment va ser l’homenatge a Murnau que va protagonitzar el representant de l’Ajuntament de Girona, que vestit de vampir em va aterrir més que el mateix Max Shereck. Un periodista de Ràdio Girona també ens va excitar amb el seu discurs d’anar tots a cardar. A on? Quan? Amb qui? Això no ho va dir. Mala sort.
Nosaltres vam pujar en massa a l’escenari. Va ser excessiu, ho admetem. La presentadora, l’elegant (per dir un adjectiu que no pugui ser emprat en un judici per masclisme) Mercè Sibina, va fer cara d’espant però tot va quedar formal. En un moment de debilitat, fins i tot, vam estar a punt de donar gràcies a la mama i llançar per la borda tota la nostra credibilitat. Després en el pica-pica (una mica d’alcohol, però sense sexe ni rock’n’roll) un col·lega em va presentar el conseller Santi Vila així mateix: “miri, un bastard”. “Caram, quin honor”, va dir.
La nostra reputació, doncs, només fa que pujar.
Fotos realitzades per Neus Rodriguez Samitier
Autor: Lluís Simon
Periodista o similar. M'interessa tot. Heus aquí la magnitud del problema.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/LluisSimonR
- Facebook: https://www.facebook.com/lluis.rabaseda