Menú de navegació+

‘Anna Karenina’: un clàssic fet espectacle

Publicat el 18 març, 2013 per a Cinema | 0 comentaris

A+ | a-

L’amor romàntic es caracteritza, sobretot, pel patiment. S’estima tant que s’ha de patir, és impossible estar enamorat i no sentir com una daga et travessa el cor quan la persona estimada s’allunya de tu. L’amor converteix els implicats en uns bipolars integrals, passen de la fase d’eufòria passional a la desesperació suprema en un tres i no res. Això sí, es viu intensament.

D’històries d’amor clàssiques, n’hi ha unes quantes que s’han adaptat al cinema en els darrers anys i que mereixen ser anomenades. Jane Eyre, de Cary Fukunaga, a partir de la novel·la de Charlotte Brontë, era capaç de transmetre tota l’essència literària gràcies a unes magnífiques interpretacions de Michael Fassbender i de Mia Wasikowska, amb una posada en escena austera i sòbria i una banda sonora deliciosa. El mateix any Andrea Arnold adaptava el clàssic Cumbres borrascosas, d’Emily Brontë (germana de Charlotte) sense tanta transcendència per part del públic i de la crítica; de fet, en moltes ciutats no es va arribar ni a estrenar. La duresa de les imatges, sobretot primers plans filmats amb la càmera a la mà, que recorden l’estil Dogma 95, i una fotografia fosca i bruta –que tot i que permetia copsar el clima desesperant de l’obra era molt incòmoda– no convidaven a entrar en la història. També el 2012, va arribar als cinemes la versió, magnífica, del musical Els miserables, a partir de l’obra de Victor Hugo i dirigida per Tom Hopper.

Ara és el torn de l’Anna Karenina, de Tolstoi. Joe Wright, director de la inoblidable Atonement (Expiació), torna a donar el paper protagonista a Keira Knightley, que transmet el patiment de l’Anna Karenina de manera perfecta; sembla que la sessió de sofriment extrem a la qual la va sotmetre el gran Cronenberg a Un mètode perillós ha tingut un efecte positiu. Igual com va fer a Atonement i a Hanna, Wright dóna un estil molt particular a la història, i aquest toc personal i arriscat és una sorpresa molt agradable.Converteix un vell teatre decadent en l’escenari de totes les escenes del film, tret d’un parell d’exteriors, i crea una sensació d’angoixa en els moments més tensos de la trama i uns canvis visuals enigmàtics, sorprenents. Algú pot pensar que barrejar els elements típics del teatre, com ara moure decorats o transitar per les tramoies, pot fer que l’espectador s’evadeixi de la història, tot al contrari, la sensació de sorpresa constant i de gran qualitat escènica ens atrapa i ens converteix en un protagonista més. Si a tot això, hi sumem l’intens guió de Tom Stoppard (Brazil), la banda sonora delicada de Dario Marianelli (Atonement, Jane Eyre, Pride and prejudice), les actuacions de Jude Law i Aaron Taylor-Johnson (Nowhere boy, Savages), es pot assegurar que som davant d’una de les millors pel·lícules de l’any i la gran oblidada pels premis Oscar.

El 27 de març arribarà a les pantalles l’adaptació de Great expectations, de Charles Dickens, pel director Mike Newell. Com veieu, l’amor romàntic, igual com el vertader, no passa de moda ni mor mai.

Autor: Jep Soler

L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*