Hi ha realment alguna ànima lliure de pecat que mai no s’hagi imaginat alguna de les protagonistes de Disney Channel actuant en una pel·lícula, diguem-ne, per a adults…? Si inimaginablement és el cas, ara té la possibilitat de descobrir la sexualitat, ja no suggerida sinó explícita, d’un parell de les teen-idols més cèlebres d’aquest canal corruptor de menors en potència que és Disney Channel, tot just acabades de sortir del forn de la preadolescència, en el film Spring breakers. Parlem de Selena Gomez (ex-xicota de Justin Bieber i protagonista de Los magos de Waverly Place) i Vanessa Hudgens (parella durant anys de Zac Efron, amb qui va protagonitzar la saga High school musical), que, juntament amb Ashley Benson i Rachel Korine, coprotagonizen la nova proposta cinematogràfica del gran Harmony Korine (Trash Humpers, Gummo i guionista de Kids, de Larry Clark).
Realment es compleixen els somnis humits?
Advertim d’entrada als més viciosos que s’han posat les botes remirant una vegada i una altra el tràiler del film que, a més de no ser escandalosa, la pel·lícula no arriba al nivell de soft porn que ven. Més aviat té molt més de film d’autor, o, si més no, d’una mena de cara B d’un film de Sofia Coppola, realitzat en ple viatge lisèrgic. Com en les inacabables festes de Maria Antonieta, els i les joves protagonistes d’aquest retrat generacional també es passen les vacances primaverals del títol desfasant-se, sobretot bevent i drogant-se a dojo, perquè practicant sexe… més aviat aquest s’insinua i les noies es dediquen més a contribuir a l’escalfament global del planeta que no pas a rebaixar-ne la temperatura. Sodoma i Gomorra? Sí, però hi insistim: tot suggerit, mai explícit com més d’un voldria. Em sap greu, nois!
I és que, en el fons, Spring breakers és molt més i millor. Té dues parts força contrastades. Una primera, que es podria titular La temptació del costat fosc, mostra 
fins a quin punt les protagonistes d’aquesta història són capaces d’arribar per aconseguir el seu propòsit d’esdevenir capdavanteres de l’hedonisme tot disfrutant d’unes vacances a Miami Vice, el Lloret de Mar o Salou de l’altre costat de l’Atlàntic. La segona, un veritable Descens als inferns, coincideix amb l’aparició estel·lar de James Franco en el paper d’un gangsta no gaire allunyat d’aquests que apareixen constantment a molts videoclips de rapers a MTV. En aquest instant la història esdevé una variant moderna del llop i les Caputxetes, amb un procés de seducció mutu que demostra com han arribat a canviar els temps, i els rols. La frontera del bé i el mal es difumina com mai, sobretot a partir que algunes de les protagonistes demostren sentir una fascinació malaltissa per les armes automàtiques. És aleshores quan Spring breakers esdevé un mena de remake apòcrif d’El preu del poder, amb James Franco emulant a la mateixa Florida kitsch Al Pacino, i amb les protagonistes convertides en unes hereves generacionals de les Nadine i Manu de Fóllame (Baise-moi, 1999); això sí, més cool i no pas tan trash.
Un dels aspectes més interessants del film, a banda de la qüestió estètica, i que cal agrair profundament és que el director no alliçoni ni entri a valorar la moralitat de les noies. En cap moment sabem si Korine critica, banalitza o beneeix les accions de les protagonistes. Formalment, la pel·lícula està estructurada a partir d’una sèrie de repeticions i variacions, loops i flashforwards, que converteixen la història en un viatge més al·lucinogen que no pas real. Però què és real, en aquest món tendent a convertir-ho tot en un reality (un terme contradictori des de fa temps, quan segurament ja no existeix cap ànima virginal al planeta Terra que no actuï quan s’encén el pilot d’una càmera gravant)?
Per fer-ho fàcil, Spring breakers és com si Jersey shore, Disney Channel i el Canal Playboy s’haguessin matxambrat. Amb la genialitat d’un autor provocador com és Harmony Korine, que és capaç fins i tot de fer-nos emocionar fent sonar en la banda sonora una balada de Britney Spears… És veritablement el pop fet art.
Pop-art power!
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn