Menú de navegació+

‘Los últimos días’, truita espanyola de tòpics postapocalíptics

Publicat el 3 abril, 2013 per a Cinema |

A+ | a-

Érem molts els que esperàvem amb candeletes el nou film dels germans Pastor, Los últimos días. Certament, veure una Barcelona caiguda per una pandèmia, ja sigui per una agorafòbia mortal, l’Ebola o el xarampió, era des de feia temps el somni humit d’un bastard tan sociòpata com jo. La veritat és que el film entreté, i sobretot té el detall d’afrontar amb prou cura un subgènere més aviat inexistent al nostre país. El problema ve quan t’has empassat molt producte i subproducte sobre la temàtica, la majoria films de sèrie B (o Z) llogats al videoclub durant les primeres dècades de vida, i la resta vistos més recentment durant les sobretaules dels caps de setmana o festius a Antena 3, Tele 5 o el canal Nitro, per posar uns quants exemples. Com en aquests, el film compleix amb suficiència la màxima de “per passar la tarda”, però li falta punch i el més important per no ser un film oblidable: un final.

Els Pastor, com ja van demostrar a Infectados (curiosament amb pandèmies letals i realitats postapocalíptiques pel mig), es mostren segurs i convincents recreant atmosferes i distòpies fatals –amb el suport d’un treballat disseny de producció i d’uns excel·lents efectes digitals–, però fallen en la descripció de gairebé tots els personatges, sobretot d’en Marc (un fluix Quim Gutiérrez), el principal, que ha de ser el motor del film, en l’adjudicació d’unes motivacions personals massa suades, i en definitiva a conferir un mínim interès i tensió global a la trama. En conseqüència, el film, que té El incidente, de M. Night Shyamalan, com una de les seves inevitables referències, avança a batzegades, sense saber en cap moment si vol ser aventura, drama, ciència-ficció o cinema per a tots els públics, i és clar, la barreja no acaba de quallar. A més, el film abusa en excés del flashback, un recurs que d’emprar-se puntualment per donar pinzellades del passat, passa a oferir-nos soporífers i innecessaris muntatges paral·lels sobre la vida sentimental i professional de Marc. Sort en tenim de l’altre personatge, Enrique, furibund cap de recursos humans de l’empresa a on treballa Marc, i encarnat per un enorme José Coronado –el millor del film amb diferència–, un actor en estat de gràcia que manté ell solet l’interès per la trama i pel viatge que ambdós individus acorden –obligadament– dur a terme pel subsòl de Barcelona; el primer amb l’objectiu de trobar la seva dona, casualment embarassada; el segon, preocupat pel seu pare, hospitalitzat des de fa temps.

Per acabar-ho d’adobar, el film no explica ni suggereix el perquè del tot plegat (queda clar a mig metratge, quan els dos protagonistes especulen amb humor sobre les causes de la pandèmia, que el film acabarà sense ni una pista d’això). I no és que sigui un problema. De fet, Shyamalan no perdia massa el temps explicant quines podien ser les possibles causes d’El incidente, però tampoc li feia gaire falta: aquells darrers plans fixats únicament en arbres movent-se pel vent, posaven per si sols els pèls de punta. A Los últimos días, per contra, els Pastor s’obliden completament del pànic, de l’incidente, de l’entorn, del postapocalipsi, i ens fan veure que el film era una trampa, que tractava en realitat d’un home que buscava la seva dona embarassada (¿?) i en conseqüència ens regalen el típic no-final musicalitzat d’episodi de sèrie americana (amb picada d’ullet inclosa a Mecanoscrit del segon origen i a El senyor de les mosques), un pastitx de tòpics tan pamfletaris com “l’amor és l’única cosa que ens fa forts per afrontar el que sigui” i “en els nostres fills està el futur d’una societat caiguda pels nostres errors”, que no fan altra cosa que provocar arcades.

Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz

Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat