Preludi. Per què 55 minuts –sense publicitat!- es fan tan curts? Per un recurs ben clàssic, inventat en els albors de la literatura i que Dan Brown, i que em perdonin els lletraferits, va convertir en una mina d’or (sobretot per al seu compte corrent) en el famós Codi Da Vinci. Quan fas un muntatge paral·lel i ets capaç de deixar l’espectador o el lector en un punt de tensió màxima just en el moment de canviar l’escenari, llavors és gairebé impossible que deixem de seguir la història… O almenys els esperits febles no podem.
La muralla: La gran aparició en la nova temporada és el temible king beyond the wall, Mance Rayder, a qui fins ara només coneixíem de nom. L’accent gaèlic i l’actitud burlesca de Ciarán Hinds, l’actor escollit, s’adiuen perfectament amb l’atmosfera que George R. Martin descriu en els seus llibres. El detall més sensacional, amb tot, és que la primera pel·lícula de Hinds (l’actor) va ser la llegendària Excalibur (1981, John Boorman), en la qual va encarnar el rei Loth, sobirà que els historiadors situen al nord d’Escòcia, o sigui, exactament al nord de la muralla (en la geografia mundana). El nostre bastard preferit, John Snow, coneix també una altra gran persona, però no direm quina.
Els Lannister: Qui és el més fill de puta de tots? Aquesta és la pregunta que et fas en escoltar les seves converses. Especialment remarcable és la trobada de Tywin, autoproclamat heroi de la batalla de Blackwater, amb el seu fill Tyrion. Una humiliació amb tots els ets i uts. Però això no quedarà així, n’estic convençut. I compte amb les intencions del pèrfid Baelish (jo mateix li arrencaria els budells de viu en viu) amb la innocent Sansa i amb l’ambició desmesurada (en tots els sentis -uf, quins vestits!-) de Lady Margaery Tyrell. Les mirades que li dedica la reina són antològiques. Avisats. esteu.
Melisandre. Oh, quina dona! The night is full of terrors. Aquesta frase dita amb accent indeterminat i pervers encara em persegueix algunes nits. Stannis Baratheon està completament abduït pels seus encants i encanteris. És la típica bruixa que hauria anat bé per cremar Torquemada i tota la Inquisició sencera. El seu rol, menut però esfereïdor en aquest primer episodi, anirà a més. Tremolem, doncs.
Robb Stark. No és cap bastard i no ens cau tan bé. És un personatge de moral massa exemplar per al nostre gust. Però és jove i té marge de millora. A més, a mesura que avança la història li van fent canallades. De moment, empresonar la seva mare és un primer detall a tenir en compte. Com a curiositat, recordarem que la seva nova reina (la perfecta Talisa) és néta de Charles Chaplin. En la vida real, és clar.
Daenerys Targaryen. L’única reina o princesa (i mira que n’hi ha un munt) davant la qual un servidor s’agenolla i li promet servitud fins a la fi dels temps. La seva aparició torna a il·luminar la pantalla, tot i que no som conscients de fins on és capaç d’arribar per recuperar el domini dels set regnes fins que assistim a la compra (en una escena sublim, d’altra banda) dels almogàvers que l’han d’acostar al tro de ferro.
Conclusió. La sèrie és un festí per als que vam començar a perdre la infantesa llegint les cròniques de la Dragonlance i que ens hem fet adults perseguint inútilment princeses guerreres que no estan al nostre abast. Per adobar-ho, té un disseny de producció, unes localitzacions i un pressupost (of course) que recreen a la perfecció l’imaginari de Martin, que és la viva imatge del freaky barbut amb 200 quilos de més. Dins la ment d’aquest home malgirbat, però, s’amaga una escriptura amb tanta mala llet com la de David Chase amb Los Soprano, per citar només la més llegendària de les obres de l’HBO.
Autor: Lluís Simon
Periodista o similar. M'interessa tot. Heus aquí la magnitud del problema.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/LluisSimonR
- Facebook: https://www.facebook.com/lluis.rabaseda