Ja ha conclòs la tercera temporada de The walking dead i toca recapitular. Llàstima que el capítol final, fluixet al meu parer, no ha fet justícia a la segurament millor temporada de TWD. I és que (ja ens hi tenen acostumats) la irregularitat narrativa ha tornat a marcar el pas, ombrejant puntualment la sèrie. I mira que la cosa va arrencar amb força, però malauradament els guionistes han tornat a demostrar que no tenen les directrius clares i, com els seus protagonistes, tampoc no saben cap a on tirar. Amb tot, més que mai, els seguidors de la sèrie hem gaudit d’alguns dels millors episodis. Anem per parts.
Com ja vam publicar al seu dia, al llarg de la primera mitja temporada (que abasta del capítol 1 al 8 ) els episodis en conjunt han estat trepidants, amb dos punts àlgids com van ser les morts de Lori i la filla del Governador, d’una brutalitat poques vegades tan directament tractada a la petita pantalla. Amb la represa de la midseason, l’arc argumental ha resultat clarament afectat per una certa desestructuració quan s’ha tornat a posar el fre de mà i l’acció no ha acabat d’avançar, per a major desesperació d’un gran sector de fans. És com si els guionistes s’haguessin posat d’acord a repartir-se en grupets per configurar cadascun dels capítols autoconclusius, enfocats bàsicament en un o pocs personatge centrals. És així com, una vegada més (recordem la trama a la granja de Hershel), la sèrie s’ha tornat a alentir per donar entrada a allò que neguiteja alguns i ens agrada a uns pocs: el talking dead. En aquest punt, tampoc no entenem com encara una bona colla de masoques, vist el panorama, continuïn esperant amb delectació malaltissa cada capítol per, a continuació, esbudellar-lo a les xarxes socials. Un esport com un altre, suposo, que un servidor no practica per una sensació de pèrdua de temps, quan bé es podria dedicar, si fos el cas, a una altra sèrie…
I és que, encara que sembli contradictori, i malgrat aquesta manca d’uniformitat, insisteixo en el gaudi que ens proporciona la sèrie oferint capítols tan diferents com suggeridors. Sense anar gaire lluny: l’episodi titulat Arrow on the doorpost (3×13), que esdevé un autèntic western amb un memorable duel entre els dos galls del galliner, Rick i el Governador, emulant els Gary Cooper i Ian MacDonald de Solo ante el peligro (High noon, 1952). A continuació, el següent episodi, Prey (3×14), canvia radicalment d’estil per endinsar-se de pet en el gènere de terror pur i dur a l’hora de narrar la fugida desesperada d’Andrea de Woodbury per retrobar-se amb els seus vells companys a la presó. Aquí, el referent és clar: La matança de Texas i tots els seus succedanis, amb un apunt final a la saga Saw. Però el millor, amb diferència, és el capítol titulat Clear (12), un retorn al passat, molt pausat i que si es vol és totalment prescindible en la trama, però extraordinari en la seva concepció i en la dramatització dels personatges (aquí, Rick, Carl i Michone). Aquest resulta d’allò més emotiu oferint un inesperat retorn als espais primigenis i la reaparició d’un personatge, Morgan, el salvador de Rick en el capítol pilot de TWD.
Aquest alentiment de la història que tant denigren alguns, d’altra banda, ha permès aprofundir en alguns personatges criticats i de pas estrènyer millor els lligams entre ells. En aquest sentit, la sèrie ha pres una mica l’estructura de Lost, combinant episodis d’acció amb d’altres centrats en un personatge principal. Així, a més del Governador, cada cop més consolidat (ja podem anunciar que ha fitxat per una nova temporada) i l’aparició estel·lar de Michone, un dels personatges més beneficiats, sense cap mena de dubte, és Carl, personatge complex on n’hi hagi, que ja ha tret a la llum l’autèntic psicòpata que amaga dins i a qui només exonera el context. I llàstima que quan més afecte li estàvem agafant a Merle, va i ens el maten. Però quina mort!
I parlant de morts, quina diferència amb la de l’Andrea en el capítol final, personatge que més d’un (un servidor inclòs) no trobarà a faltar. Va ser una mort exemplar, narrada en fora de camp, i que només les llàgrimes de Michone ens van esguerrar, perquè, a diferència de la seva amiga, la gran majoria no vam lamentar. RIP. Aquesta seqüència, que arrenca amb el Governador pronunciant la frase lapidària de“Mates o mors… o mors i mates” (picada d’ullet a Lost inclosa, amb un primeríssim primer pla del seu iris), juntament amb la de l’atac a la presó amb contraatac inclòs, van ser el millor d’un episodi final que no passarà a la història, sobretot perquè no ens va deixar amb cap potent cliffhanger com mana la tradició catòdica des que Jr. es va acomiadar amb un tret al pit a Dallas. Sap greu, però la imatge d’un autobús ple de venerables ancians convidats a quedar-se a la presó no és el que jo qualificaria de final espectacular.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn