Ha mort Bigas Luna. El meu cervell bastard necessita acceptar aquesta notícia d’una manera digna. Obro la porta del congelador, agafo els glaçons i els poso en un got. De l’armari ja n’he tret la ratafia (Russet, of course) i em disposo a seguir el ritual establert: una mica de gel i un raig del líquid màgic, a l’estil El funeral d’Abel Ferrara, mentre escric sobre una de les icones cinematogràfiques de la meva joventut.
Avui serà el dia en què Bigas Luna esdevindrà un director únic, que ha fet molt pel país, que va descobrir grans mites del cinema actual (la Pe en un vídeo de Mecano quan aquesta anava al llit amb un dels germans Cano, per exemple), que va provocar un canvi en la manera de fer cinema, blablabla i bla. La hipocresia augmenta quan algú ha finat, en un enterrament ningú critica al inquilí de la caixa, Déu ens en guardi! Totes les opinions negatives que en teníem, del personatge, desapareixen i només proliferen els adjectius positius, algunes vegades passats de voltes. Els diaris d’avui en deuen anar plens.
Amb Bigas Luna em passa el mateix que amb Manuel de Pedrolo (curiosament l’últim projecte del director era la versió cinematogràfica d’El mecanoscrit del segon origen), m’han agradat sempre tots dos perquè han coincidit en el temps les seves obres i el meu moment personal de més curiositat, l’adolescència. Pedrolo sembla que sigui l’escriptor oblidat de la literatura catalana, massa planer, amb històries poc clares, sense casar-se amb cap ideologia, però amb una obra interessant que reflectia la Catalunya de l’època i que encara perdura en molts aspectes. Bigas Luna també ha estat maleït per sectors catalanistes per haver fet un cinema “massa espanyol” i per sectors espanyols per haver fet algunes coses “massa catalanes”. En fi, dos incompresos que creien en un món global i amb les emocions humanes com a motor de tot plegat.
Bigas Luna ens va ensenyar la sensualitat lligada a la violència, l’amor brut, dur, intens… No existia el romanticisme clàssic ni l’amor sense sexe; de fet el sexe tenia un paper central en la majoria dels seus films. Amb ell vam descobrir moltes parafílies, com a Les edades de Lulú (1990) on vam saber per a què servia realment una maquineta d’afaitar. No puc descriure totes les seves pel·lícules perquè seria etern i sé que tots teniu records ben diferents. Segurament amb Jamón, jamón (1992) o amb Huevos de oro (1993) vàreu conèixer el sentit del macho ibérico, amb La teta i la lluna se’ns va mostrar la veritable Catalunya (anys més tard amb Yo soy la Juani (2001) en va fer una revisió), i amb Bámbola (1997) vau descobrir què és una dona de veritat (Valeria Marini).
Tot i això, el meu caparró bastard no pot deixar de pensar en Angoixa (1987). Estèticament com si fos un producte nord-americà, el director barceloní va construir una història de terror senzilla, intensa, al pur estil Hitchcock, amb tocs dels mestres italians Bava o Argento, a l’estil Giallo. El més interessant d’Angoixa és la seva posada en escena:tota la trama succeeix en un cinema, i els que vam tenir la sort de visionar-la en una sala d’estrena vam poder viure més intensament aquesta angoixa del film. Sempre és un moment per recuperar els clàssics de casa nostra, la llàstima és esperar que s’hagin mort. Llarga vida a Bigas Luna, un bastard immortal!
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1