Fins al 28 d’abril al Museu del Cinema es pot veure La mirada indiscreta, una exposició plena de cartells cinematogràfics adaptats pel dissenyador gràfic Joel Amat (les Planes d’Hostoles, 1988). La inauguració, el 19 de febrer, va reunir una densa representació institucional i artística de la província: l’alcalde de Girona, regidors gironins i olotins, el director de l’Escola d’Art, el tutor de l’artista i, és clar, en Joel. Ell no va parlar gaire, l’expressió verbal davant de molta gent no és el seu fort; tot i que en petit comitè la conversa és distesa i més llarga (el seu avi diu que a casa no calla).
En Joel considera que els cartells publicitaris de pel·lícules no expressen correctament el sentiment, ni tan sol l’argument, del film, més aviat estan dissenyats per vendre el producte, perquè la
gent vagi al cinema sense saber què s’hi trobaran. Per això ha decidit fer-ne una visió diferent, més explicativa i personal de cada cartell. Només cal pensar en la quantitat de persones que van anar a veure L’arbre de la vida, de Terrence Malick, per en Brad Pitt i en Sean Penn i marxaven del cinema a causa de l’avorriment o quedaven adormits a la sala. En l’exposició es poden comparar els pòsters originals i la revisió més bastarda d’en Joel. L’exposició no deixa de ser un cant a la bastardia, sobretot perquè el cinema que mira i agrada a l’autor es pot catalogar dins del nostre univers.
El vostre humil narrador (parafrasejant el personatge de la pel·lícula preferida d’en Joel, La taronja mecànica, cartell favorit de l’artista, també) només us comentarà uns quants cartells bastards:
-Convertir el cotxe del protagonista en un escorpí ens el situa en el paper principal de la pel·lícula. Ell és un conductor professional, amb una única solució quan té problemes: la violència. Podeu recordar el post de la pel·lícula Drive, amb la faula de l’escorpí i la granota, poc compartida per molts dels seguidors bastards.
-Un dels meus preferits: m’encanta la imatge innocent d’un entrepà d’hamburguesa farcida dels elements imprescindibles de Pulp Fiction. Amb una sola mirada ja et vénen al cap les escenes més rellevants: la resurrecció d’Uma Thurman, Samuel L. Jackson recitant els versicles, el soterrani de la botiga d’armes, les esnifades d’en Travolta ….
-Tarantino torna a repetir protagonisme en els cartells exposats amb aquesta visió d’Inglorious bastards (odio la traducció Maleïts malparits de TV3 i de la mateixa exposició
del Museu del Cinema). El cartell senzill, desgastat i minimalista, redueix la trama a una guerra pro-semita. D’acord.
-Fabulosa recreació de Gattaca, d’Andrew Nicol, una història sobre la superació d’un jove que no està preparat genèticament per ser astronauta i que, per aconseguir-ho, suplantarà la identitat d’un altre. El film ens obre la porta a molts debats: l’eugenèsia, la frustració, l’esforç, els avanços genètics…
-Debut cinematogràfic de Christopher Nolan, Following, explica la història d’un escriptor sense imaginació que persegueix gent pel carrer buscant la inspiració. El seu 
itinerari té un punt de sortida però no té un recorregut clar, va variant segons qui persegueix. Tranquils, no és una ruta turística com En la ciudad de Sylvia, de Guerín, ni té la mateixa capacitat soporífera.
En total es poden veure 40 cartells tan bastards com: Pi, d’Aranofski, Death proof, de Tarantino, Battle royale, de Kinji Fukasaku, The eternal of the spotless mind, de Michel Gondry, i un llarg etcètera que us farà passar una molt bona estona.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1