Arya Stark. Per molts, entre els quals m’incloc, és el personatge favorit de la sèrie des del dia 1. El seus valors són molt apreciats en aquest submón nostrat: rebel·lia, inconformisme, coratge i, sobretot, set de venjança. Una Lisbeth Salander en potència. La llista de la gent que ha de matar va creixent de manera exponencial. Que no sortís en el primer episodi va ser una decepció, però ja la tenim aquí: vestida d’home i desafiant amb aires de grandesa els bandolers, violadors i mercenaris que se li posen al davant. D’això de les dones guerreres vestides d’home se n’hauria de fer algun estudi freudià. Així, de memòria, recordo l’entranyable Mulan i la memorable Éowyn. De la relació entre Arya i el misteriós Jaqen H’ghar en van saltar espurnes i la cosa encara no està resolta, com bé sabem… Aquí és el canalla i pallasso de Thoros de Myr qui li toca el voraviu. Quan ella nega fins a tres vegades amb mala bava que sigui una criatura, hi ha un instant en què Thoros està a punt de preguntar-li si és un coi de hòbbit o què. El londinenc Paul Kaye (còmic i punk en la vida real) dóna vida a aquest nou personatge. Tot un encert.
Els oracles. Comencen a prendre un paper determinant. Tenim el freaky warg d’Orell, que viu al nord de la muralla i teòricament hi veu a través dels ulls dels animals. És com l’internet dels Set Regnes. Veurem si té cobertura. Més interessant i rellevant esdevé Jojen Reed, un personatge directament lligat a les llargues visions, somnis i profecies de Bran Stark, i que l’acompanyarà a partir d’ara en el seu llarg viatge.
Les confessions. Devastadora revelació de Lady Catelyn a la reina Talisa sobre Jon Snow i la maledicció que probablement pesa sobre la seva família des de fa dècades. A King’s Landing, mentrestant, Sansa deixa anar la frase que tots estem esperant sobre Joffrey. No és “kiss my ass” però s’hi assembla. Lady Margaery, excel·lent un altre cop, ens mostra amb una elegància insuperable i en la millor escena del dia l’estupidesa del rei i com per aquest tret innat acabarà morint a les seves mans. Això no és cap spoiler; és fruit de la meva malaltissa imaginació. No em feu cas.
Theon Greyjoy. En una tertúlia acalorada sobre la sèrie (en la llunyana primera temporada, snif) ens vam posar d’acord que Winterfell era, de fet, com una Catalunya qualsevol, espoliada per Espanya i representada en aquest imaginari mapa autonòmic per King’s Landing (of course). Vam convenir que el paper de Ciutadans lligava bastant amb el de Theon. Vet aquí, doncs, que el seu estat actual estat de tortura perpètua no ens genera cap empatia. He dit. També vull parlar, i molt bé, per cert, de Nikolaj Coster-Waldau. Ho deixarem per a un altre episodi.
Autor: Lluís Simon
Periodista o similar. M'interessa tot. Heus aquí la magnitud del problema.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/LluisSimonR
- Facebook: https://www.facebook.com/lluis.rabaseda