Posesión Infernal és un clàssic del terror i el fantàstic de la sèrie B d’inicis dels vuitanta, signat per un aleshores jove i desconegut Sam Raimi. La cinta va confirmar una manera de fer cinema basada en l’enginy més que en el pressupost, com ja havien mostrat anys enrere autors com George A. Romero, John Carpenter, Wes Craven, o Tobe Hooper, entre d’altres. Terror, humor i gore es donaven la mà en una història truculenta que el mateix Stephen King va qualificar com de les més terrorífiques que mai havia vist. I no només això, sinó que el film, que va coincidir amb l’inici de la democratització del cinema mercès a l’extensió del vídeo domèstic, va convidar molts autors casolans a emular la història amb més il·lusió que cap altra cosa. Per tot això i més, aquella Posesión Infernal és un film de culte que va ser l’inici d’una popular trilogia, i gràcies a aquesta Raimi va encetar una carrera d’èxit com a cineasta. Es pot arribar a entendre que es facin remakes per a adolescents, la majoria tan idiotitzats que prefereixen veure pel·lícules ja fetes filmades novament amb les més avançades tècniques cinematogràfiques, abans que revisar els originals, però el que costa d’entendre és que, 30 anys després, Raimi s’aixequi un bon dia amb la necessitat d’escopir sobre el seu primer treball, produint un remake que aporta ben poca cosa. Si no és, és clar, que, com altres abans que ell, s’apunti a la moda de fer l’egipci.
I és que aquesta nova Evil Dead (Fede Álvarez, 2013) no aporta res en absolut. Bé, només gore, gore del bo, això sí, però massa poc per venir d’on ve. El guió grinyola des del començament, intentant justificar i moralitzar una història que no ho necessita en absolut (l’estada a la cabanya dels protagonistes és per ajudar a desenganxar-se de les drogues a un membre del grup), el Necronomicon es converteix únicament en un simple full de ruta de les morts que veurem durant el metratge, i encara més trist, els personatges no desprenen cap mena d’empatia. A més, Álvarez, el seu jove director (a qui Raimi va seleccionar per ser el director del film després de veure Ataque de pánico, un excel·lent curt seu sobre uns robots gegants destruint Montevideo, però basat únicament i exclusivament en els FX), elimina l’humor, l’exageració i l’histrionisme del film original, alguns dels seus millors ingredients, per intentar transformar-ho tot en un film de terror convencional (reitero això d’intentar), amb més drama però molt dolent, i amb poquíssims plànols subjectius de la mítica presència demoníaca levitant pel bosc i la casa, materialitzant-la en una mort vivent que mai se sap d’on surt ni perquè, i que va posseint un a un els inquilins de la cabanya. En definitiva, un film més sobre un grup d’adolescents que va a passar un cap de setmana en una cabanya al mig del bosc, i que han de fer front al mal per sobreviure. No avorreix, no apassiona.
Per altra banda, el film ha tornat a obrir la caixa de les especulacions sobre un possible retorn de Raimi a la saga original, i amb Bruce Campbell novament interpretant el paper del mític Ash, com no. De fet, una de les millors coses d’aquest insuls remake és una escena amagada entre els crèdits finals, on l’Ash fa una aparició memorable.
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat