Nolan ha fet molt de mal al cinema de superherois, massa. Quan un es disposa a pagar gairebé 10 euros d’entrada per anar a veure al cinema una pel·li de superherois, ho fa precisament per veure –almenys jo– una pel·li de superherois, no per veure una pel·li sobre les dèries i els problemes existencials, generalment poc creïbles, que tenen els seus alter egos. Aquesta pel·li ja està feta, es diu El protegido (M. Night Shyamalan), i és insuperable. Cal repetir la formula una i una altra vegada fins a l’avorriment? No nego que aquests films puguin ser interessants per a les pedres i altres col·lectius, però el que és segur és que al preu que cotitza l’entrada no surt gens a compte pagar per anar a veure-la. En aquesta línia, films imfumables com els recents The amazing Spiderman (Marc Webb) o The dark knight rises (Christopher Nolan) s’haurien d’haver titulat Parker: diari d’un adolescent emo i Bruceback mountain, respectivament, per deixar les coses més clares a les nostres butxaques. El darrer film del superheroi Marvel més high teach, Iron Man 3, tot i que està orquestrat sota la batuta d’un eficient Shane Black (director i guionista de la molt recomanable Kiss, kiss, bang, bang, i autor dels guions de The last boyscout i Arma letal, entre d’altres), en definitiva un gran narrador, no ha quedat immune a aquesta esgotadora tendència a la bipolaritat emocional.
Després dels successos de Nova York (això és la batalla final de Los Vengadores), Tony Stark pateix d’insomni i atacs d’angoixa, cosa que afronta i canalitza treballant al seu taller, creant armadures noves cada cop més tecnificades, i aplicacions diverses (entre aquestes una armadura que es recomposa en l’aire, amb intel·ligència pròpia, una picada d’ullet a l’entranyable Los caballeros del Zodíaco). El cert és que tanta responsabilitat, el poder que comporta, i l’amor, són una pressió afegida que després de tanta heroïcitat passa factura. Que li diguin al Peter Parker de Spiderman 2 (Sam Raimi), que ja passava més o menys pel mateix, tot i que amb un més ben trobat equilibri entre les aparicions de Peter Parker i Spidey. Com Parker, Stark no està gaire per històries de superherois, i el seu caràcter egocentrista se’n ressent. Black, excel·lent guionista, i sobretot un gran titellaire que sol fer parlar els seus personatges pels colzes, amb diàlegs frescos i hilarants marca de la casa, tira pel mateix camí, i treballant amb genialitat l’humor que sempre han destil·lat les adaptacions marvelianes, dóna forma a una de les aventures més divertides de Tony Stark. Sí, he dit Tony Stark, i és que Iron Man surt més aviat poc (bàsicament a la destrucció de la residència Stark inicial, durant el rescat de l’Air Force One, i a la lluita final del port comercial, totes espectaculars). I aquest és el gran però d’una cinta que, no obstant, resulta molt entretinguda, amb una bona trama, tot i repetitiva com totes les trames de pel·lis de superherois (uns dolents que semblen jihadistes volen destruir els EUA, i de retruc dominar el món), i amb uns actors secundaris fantàstics que donen brio a la història (atenció a l’escena pare-fill de Tony amb un nen desconegut que l’ajuda a controlar l’estrès). Menció a part mereixen Robert Downey Jr. i Ben Kingsley, El mandarín, el malvat de la cinta, ambdós superbs; i la gran banda sonora de Brian Tyler, una composició tan brillant com pomposa que recolza les aparicions del superheroi, i que substitueix els sempre celebrats tracks d’AC/DC de les anteriors entregues. Sense acabar ni molt menys en el tedi de The amazing Spiderman i The dark knight rises, el film es posa a l’alçada de la primera Iron man, tot i que Black s’equivoca apartant a Iron Man del xou, i més tenint en compte que Los vengadores (Joss Wedhon), possiblement la millor adaptació Marvel a la gran pantalla fins al moment, li havia deixat el camí ben marcat. Llàstima! Per cert, al final del film, després d’uns fantàstics crèdits amb uns dissenys que evoquen a les sèries de televisió dels vuitanta, hi ha una última escena amagada que connecta la trama amb l’univers Marvel, i que d’una o una altra manera s’en fot d’aquest virus Nolan que sembla afectar darrerament a quasi tots els superherois.
Finalment, no vull tancar aquestes línies sense mencionar el tràiler de Man of steel (el posen abans d’Iron Man 3), la que s’ha venut pels seus gurus radicals com la gran pel·lícula de Superman, el seu esperat gran remake. Si bé és cert que el tràiler per si sol ja sembla més espectacular, èpic, dramàtic, i amb més acció i més ben filmada que tota la trilogia Nolan de The dark knight (ho havia de dir), el film original de Richard Donner és un film excel·lent narrativament parlant, divertit, èpic, amb un toc dramàtic i certa personalitat, bona acció i bons efectes per l’època, i una banda sonora insuperable fins a la data. No tinc gens clar que tres dècades després es pugui fer un film superior en proporció. Dependrà en gran mesura de la llibertat creativa que Nolan (productor i co-guionista no acreditat) hagi donat a Zack Snyder, això sí, un director amb una inqüestionable força visual que sap filmar acció. Veurem.
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat