Sóc del parer que a les sèries se’ls ha de donar, com a mínim, tres capítols per poder valorar-la. Em va passar amb The following, que, quan vaig veure el primer episodi, vaig pensar que era una sèrie que prometia molt i, al cap de dos capítols, vaig canviar radicalment d’opinió gràcies, sobretot, a la facilitat que tenia per enganyar l’espectador: no agrada aquest personatge? Doncs el convertim en dolent, el matem i llestos.
Em va passar amb Zero hour, que vaig pensar igual que en Jep Soler, hi veia una mena d’Indiana Jones de 13 episodis. Al cap de dos em vaig alegrar de llegir que la cadena ABC la cancel·lava.
Amb Da Vinci’s demons vaig tornar a caure (perdoneu-me, pare, perquè he pecat). Vaig veure el primer episodi i vaig pensar: «Coi, no està tant malament.» Una sèrie a l’estil El codi Da Vinci, on història i fantàstic es barregen. Si fins i tot vaig fer un tuit!!
Vaig veure el segon capítol i no em vaig flagel·lar perquè la sang m’impressiona i em desmaio. No, decididament, Da Vinci’s demons no és una bona sèrie. No dic que sigui una sèrie dolenta, a l’estil de Zombiland o, a falta de veure un tercer episodi, Homelock grove, però ni de bon tros és una bona sèrie. És d’aquelles sèries que tens per quan ja has vist tota la resta i tens ganes de passar 40 minuts sense pensar.
Da Vinci’s demons ens situa a la Florència del 1477, en el moment en què la treva entre Milà i Florència arriba a la seva fi. Lorenzo de Medici contracta Leonardo da Vinci, un jove artista, perquè pinti el retrat de la seva amant i perquè li dissenyi i fabriqui armes amb què combatre la Roma del Papa Sixte IV. Amb el marc històric definit, Leonardo da Vinci (Tom Riley, Monroe) es veu immers en la cerca d’un llibre sagrat, en què el Vaticà i tot el seu poder també van al darrere.
El Leonardo que la cedena Starz ens mostra no és el Leonardo que estem acostumats a veure en il·lustracions, aquell artista barbut i calb. Aquí és un jove artista que apunta maneres, ambidextre i expert amb l’espasa, amb un caminar marcadament macarra i el pit al descobert permanentment. Sembla que la cadena hagi volgut recrear el Sherlock Holmes de Guy Ritchie al segle XV. Per tal de fer la trama més fantàstica, el dota d’una capacitat visionària que l’ajudarà a descobrir els misteris que s’anirà trobant al llarg de tota la cerca del llibre.
Hi ha una estrofa de la famosa cançó de Las Ketchup que podria definir perfectament aquest Leonardo:
No es cosa de brujería
que lo encuentre to los días
por donde voy caminando
diego tiene chulería y ese punto de alegría
raftafari afrogitano
y donde mas no cabe un alma
allí se mete a darse caña
poseído por el ritmo ragatanga
y el dj que lo conoce toca el himno de las 12
para diego la canción más deseada
y la baila!!!
y la goza!!
y la cantaaaaaaaa!!!
Aserejé ja de je
de jebe tu de jebere
seibiunouva majavi
an de bugui an de güididípi
Només fa falta que canvieu Diego per Leonardo…
Autor: Jordi Taulats
Dissenyador d'El Punt Avui i encarregat de controlar aquesta patoleia de Bastards
- Web: http://www.elsbastards.cat
- Twitter: https://twitter.com/ElsBastards
- Facebook: https://www.facebook.com/jordi.taulats