George R.R. Martin. L’episodi té una especial rellevància per als fans de la sèrie i els llibres perquè és el propi autor de la saga literària qui fa l’esforç d’escriure un guió televisiu, una experiència que ja havia tastat en les temporades anteriors. No és fàcil. Ha de fer-se càrrec de material sensible perquè sempre hi ha fanàtics que quan veuen un canvi respecte dels llibres enfolleixen. Ell no tan sols accepta aquests canvis sinó que s’hi adapta. No m’imagino Tolkien, per exemple, reescrivint Les Dues Torres i “matant” Saruman…On més bé s’ho passa és relatant el setge de Daenerys (Danny pels amics) a Yunkai. La negociació entre la reina i el missatger que envia la ciutat és colpidora. Tots (nosaltres com a espectadors) i ell (com a ambaixador) sabem que morirà. Només falta saber com i quan.
Sexe i religió. Dos dels afers que mantenen entretinguda la humanitat des de l’albor dels temps. Les germanes Stark en són, aquest cop, receptores. La resposta plena d’odi i d’un ancestral desig de venjança de la nostra heroïna Arya a Beric quan se li qüestiona quin és el seu vertader déu és la declaració d’intencions més sincera que he escoltat en molt de temps. I de Sansa què en podem dir? Imaginar com ella s’imagina com serà la seva relació en el llit matrimonial amb un nan no té preu i la cara d’experta en viciositats múltiples que fa Lady Margaery hi afegeix morbositat en grans dosis. I parlant de sexe, finalment podem gaudir del primer trio de la temporada amb el coit, això sí, més interruptus que un servidor ha vist mai.
Lliçons d’història. El punt fort de qualsevol llegenda inventada del no-res, com és aquesta, és que l’embolcall sembli més real que la pròpia història que estem veient. És fascinant, doncs, veure com parlen de coses que han passat en la seva antigor i que només estan en la ment privilegiada de l’autor, que per molts apèndixs que escrigui mai serà capaç de completar, per l’enorme complexitat del món en què es mouen els personatges. Dos exemples: Quan Jon Snow li explica a Ygritte quantes incursions dels salvatges han fracassat des de temps immemorials i, encara amb més solemnitat, quan Tywin Lannister alliçona el seu net sobre la mort de l’últim drac en aquella terra. Això sí, per una vegada (i sense que serveixi de precedent), Joffrey té una intuïció correcta…
L’os i la donzella. Un altre cop, un final memorable. Què li ha fet Brienne de Tarth? És trencador veure Jaime Lannister comportant-se com si fos Ned Stark en persona. Aquest home no tan sols s’ha humanitzat, sinó que hem de besar el terra que trepitja, sobretot quan compara el nombre de persones que ha matat amb el dels que ha salvat. Després de jugar-se l’única mà que li queda (i tot el demés) per mirar de salvar la seva (seva, no sé com dir-ho, estimada?) aquest Lannister ja no tornarà a ser el mateix.
Autor: Lluís Simon
Periodista o similar. M'interessa tot. Heus aquí la magnitud del problema.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/LluisSimonR
- Facebook: https://www.facebook.com/lluis.rabaseda