Eli Roth és d’aquelles persones que em generen opinions contradictòries: per un costat el considero el director més sobrevalorat, juntament amb Rob Zombie, del cinema de terror actual, i per l’altre l’admiro perquè coincidim generacionalment, ens agrada el mateix cinema i ha sabut treure profit de la seva passió. Potser perquè tenim referents cinematogràfics semblants critico més la seva obra, perquè hi veig els homenatges que fa i no em semblen meritosos ni emocionants. La seva darrera aventura, a la petita pantalla, és la sèrie Hemlock Grove.
L’Eli Roth només dirigeix el primer capítol, el pilot, l’essencial, aquell que marca la tendència i que
fa que els espectadors decideixin si la segueixen o no. Tot i que millora substancialment quan avança, la sèrie és totalment prescindible. Si ens centrem en el que dirigeix en Roth veiem les ganes que té de convertir una història d’homes llop i altres besties màgiques en una versió d’En companyia de llops (1984), d’en Neil Jordan. Aquest primer capítol deixa intuir l’aparició de l’home llop, aquí no té les celles juntes sinó que té el dit índex llarg com el dit del mig, i ens mostra unes escenes envellides, intentant jugar amb l’espectador en la recerca d’un conte de fades amb una caputxeta innocent.
Després d’aquest primer capítol nefast, sense trama i amb una presentació de personatges tímida i avorrida, agafa les regnes de la direcció un especialista televisiu, Deran Sarafian. Les seves aportacions cinematogràfiques no són per tirar coets: Gunmen, Velocidad Terminal, etc. Ara bé, s’ha convertit en un expert en l’àmbit televisiu dirigint House, CSI,Fringe, Lost, Nikita…Això és nota. El segon capítol ja no és tant soporífer i aporta algun detall més, el tercer ja ens mostra més secrets i així anem avançant.
Per resumir la seva trama en poques paraules: és True blood amb ansiolítics. A Bontemps l’acció va a una velocitat exagerada, a cada capítol veiem sang, sexe, múltiples personatges, una trama embolicada (que normalment resolen malament); en canvi, a Hemlock Grove el ritme és més lent, la trama també és complicada, amb menys sexe i amb menys violència. La presència de l’enigmàtica empresa Godfried, amb un doctor amb reminiscències del Dc. Moreau, dóna un plus de qualitat per saber fins a quin límit arriben els seus experiments, ja intuïm una nena filla de Frankestein, però en volem més. De fet, volem més de tot, més sang, més sexe, més acció, i ho volem diferent a True Blood, que ha degenerat tant que no la reconeix ni el mateix Alan Ball. Desgraciadament els meus desitjos no es compleixen i no he tingut el valor de passar del setè capítol. Ja tinc una ferma candidata a la pitjor sèrie de l’any.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1