Menú de navegació+

Game of Thrones 3×09: The Rains of Castamare

Publicat el 5 juny, 2013 per a Game of thrones, Sèries |

A+ | a-

El banquet. Comencem pel final. Mentre escric això m’estic eixugant la sang que la pantalla ha escopit directament a la meva cara. Perdoneu, doncs, si veieu alguna taca de més en aquest post. Sense mirar d’explicar amb precisió què és el que ha passat, per si algun despistat encara ho ha de veure, no costa massa qualificar els minuts finals com el millor espectacle que ha sortit del meu LCD des que el Barça va trinxar el Madrid amb aquell apoteòsic 5-0. El capítol culmina amb un episodi mític en la saga de George R.R: Martin, el Red Wedding, el casament de sang que els seguidors esperàvem amb delit amb l’interrogant de quants i quins serien els Starks “nominats”. El que s’esdevé just després que la menuda orquestra toqui The Rains of Castamere, cançó de victòria dels Lannister, deixa el famós enllaç de Kill Bill 2 a l’alçada d’una festa infantil de P3. Per als que no hagin llegit els llibres l’efecte és visceral, molt més cruent que la tremenda execució de Ned Stark en la primera temporada. La música, la portalada gegant que es tanca rere els Stark i la mirada d’alarma de Lady Catelyn ens adverteixen del perill. Però ja és massa tard, tant per nosaltres com per ells. El diàleg final entre el sarcàstic Lord Frey (un paperàs del veterà David Bradley) i la vídua Stark és dramatúrgia en estat pur. Quines mirades. Quin odi covat per Frey per un simple jurament no complert. Arribats a aquest punt el perdó no és una opció.

El suspens. Del casament no ens hem de quedar només amb les postres. El catàleg de filles i netes del noble (ehem) que és mostrat al pobre Lord Edurme és tan esperpèntic que quan l’escollida finalment camina cap a l’altar amb la cara tapada ens temem el pitjor. El paper de les dones és ben galdós, però tot plegat és història medieval pura i dura. De fet, aquesta amistosa trobada entre els Frey i els Stark  està inspirada en el Black Dinner que tingué lloc el 1440 al castell d’Edimburg.

La guia. Arya és en certa manera la nostra guia en la lluita sense pietat –perquè de pietat per bé o per mal no n’hi ha ni mitja engruna– en la batalla pels Set Regnes. La nostre heroïna va presenciar la caiguda de Robert Baratheon a King’s Landing, va servir Twinn Lannister en persona, va mirar als ulls de Melisandre i, ara, ha vist l’acte de traïdoria més gegantí que hom recorda en aquelles terres. És gràcies a ella que hem mantingut certa empatia amb el clan dels Stark, escampat arreu del mapa des que algú va tenir la il·lusió d’autoproclamar-se The King in the North.

Gelosia. A Yunkai Daenerys continua exercint el seu poder militar i d’atracció (sexual) sobre tots els homes que se li posen al davant. Ser Jorah, que porta tres temporades enganxat a les seves faldilles, encara no s’ha atrevit ni tan sols a insinuar el seu desig irrefrenable. En canvi, el Daario aquest, amb un pim-pam, s’ha guanyat   el derecho a roce que diuen els castellans i ja compta els segons en què podrà estirar-se finalment a l’alcova amb la seva reina. La política i la guerra són coses secundàries…

Ygritte. Molt a prop de la muralla la relació entre Jon Snow i Orell fa definitivament un pas endavant. El bastard també demostra que, quan vol, és un traïdor digne de la nostra confiança. Només ens faltava això, una altra dona amb set de venjança.

Lluís Simon

Autor: Lluís Simon

Periodista o similar. M'interessa tot. Heus aquí la magnitud del problema.