Un camarada dels Bastards em recomana que em miri una sèrie nova: The Fall. Li contesto que no estic per històries d’àngels caiguts ni, de fet, per orgues; però em replica que no va d’això, sinó, sense filar gaire prim, de psicòpates i serenos.
Val. Doncs em poso a mirar The Fall i, què em trobo? Gillian Anderson de protagonista! Ah! Això s’avisa, home! Mirar les deesses a la cara, ni que sigui en una pantalla, és pecat i blasfèmia. Perdó, perdó!
Au, ja hem rigut prou. Crec que The Fall serà una de les grans sèries de la temporada. Primer de tot perquè és una producció de la BBC i això, per sí sol, ja és una garantia que no ens trobem davant de qualsevol occurència ajustada a martellades per passar l’estona, sinó d’una trama seriosa, ben construïda i amb personatges creïbles, gairebé amb vida pròpia.
The Fall narra la història d’un assassí en sèrie de dones que opera a l’Ulster (Jamie Dorman, magnífic) i la investigació que Stella Gibson (Gillian Anderson, excel·lent en el seu paper) du a terme per capturar-lo. Amb els obstacles de sempre i amb un rerefons escèptic que una dona pugui dirigir d’una investigació de gran abast. Fiqueu-hi una ambientació mil·limètrica en un Belfast on sempre plana l’amenaça de la violència i ja teniu els ingredients.
La història, creada i escrita per Allan Cubitt, es desenvolupa en només cinc capítols, una fórmula de presentació que la BBC està posant de moda i que sempre és d’agrair. Sovint, sobretot en les sèries procedents dels Estats Units, s’intenta allargar una bona idea com més millor, fins a totalitzar la vintena de capítols.
El resultat és l’aparició de trames col·laterals que no aporten res a la línia principal o capítols amb una sinopsi raquítica. Un desastre que acaba per matar bones històries.
Com a sèrie europea, The Fall beu directament de les tècniques d’Alfred Hitchock. Per exemple, l’espectador sap gairebé des del primer moment qui és l’assassí en sèrie. Per tant, la trama no rau en enxampar al culpable, sinó en el desenvolupament de la investigació i en les relacions entre els personatges. Amb aquesta manera de presentar les coses és fàcil crear i mantenir la tensió. N’hi ha prou què l’assassí sigui en una habitació i la policia, ignorant dels fets, en l’altra i girant cua.
Les sèries angleses cuiden molt els personatges. No es limiten a narrar una història i prou. Així, podem veure una Gillian Anderson plena de replecs, fent el paper de dona freda i potser turmentada, però capaç de prendre la iniciativa. També comprovem com l’assassí en sèrie és capaç de portar una doble vida: al matí, home de família atent, casat amb una infermera pediàtrica, pare de dos fills i amb una bona professió. De nits, fent veure que és voluntari en un centre d’ajut, assalta cases i assassina dones seguint un complicat ritual que el porta a construir una molt particular novel·la gràfica. A l’entorn tota una sèrie de personatges secundaris amb un ofici a prova de bomba. Tots plens de matisos i ambigüitats. No hi ha ningú totalment bo com tampoc totalment dolent. Oblideu-vos del blanc i negre d’altres històries.
La factura de la sèrie, que es desenvolupament en un ambient volgudament fred i inquietant, és impecable. La història es desenvolupa amb un ritme precís i, si en algun moment decau l’atenció de l’espectador, llavors apareix la sorpresa que et fa botar. Amb aquesta manera de treballar no és gens estrany que la sèrie hagi tingut èxit d’audiència i de crítica i que la BBC hagi decidit fer una segona temporada.
He estat buscant pels bars de Figueres al camarada del Bastards que em va recomanar la sèrie. No per res, sinó perquè em va fer el mateix amb Homeland i la Morena Baccarin.
Ja el trobaré, ja.
