Tots aquells que han tingut la sort de compartir una conversa amb Tomàs Mallol deuen haver escoltat alguna vegada –per no dir més d’una– la història que és el detonant de la seva fascinació pel cinema. Tot va passar quan, ja de ben petit, el nen Mallol no es perdia ni una de les projeccions que durant els estius feia un firaire amb el seu carro ambulant. Captivat tant per allò que s’hi projectava com pels mecanismes que ho feien possible, i curiós de mena, amb poc més de vuit anys Mallol va inventar el seu primer projector, amb el qual entretenia els seus amics i familiars.
Aquesta anècdota, convertida amb el temps en una verdadera llegenda, explicada per Tomàs Mallol a tots els visitants que passaven per casa seva, permet entendre la seva passió pel cinema, per una banda, i pel col·leccionisme, per l’altra. També, que es decidís a estudiar enginyeria tècnica a Barcelona i muntés un estudi de fotografia i una agència de publicitat. El 1956, debuta com a cineasta amateur amb El pastor de Can Sopa, i participa com a única incursió en el cinema professional com a director de fotografia en la coproducció italoespanyola Su propio destino. Va acabar abandonant el cinema comercial per les dependències i servituds que comportava, i va derivar la seva vocació artística al cinema amateur, en què va aconseguir un cert prestigi amb un grapat d’obres que han sabut captar com poques el pas del temps. Dels 31 curts, destaca la premiada Instant (1967), centrada en el pas efímer d’un tren per l’estació de Sant Miquel de Fluvià.
La seva afició pel col·leccionisme, reconeixia, es va desfermar amb la lectura del llibre La arqueología del cine, de C.W. Ceram, que el va fer decidir a enfocar la seva petita col·lecció cap a la recerca de l’arqueologia del cinema. Ja convertit en l’Indiana Jones del passat del Setè Art, va començar aleshores una intensa activitat d’estudi i recerca d’objectes que el va portar, al llarg de més de trenta anys, a formar una col·lecció d’objectes i aparells de precinema i dels primers anys del cinema impressionant. De les més completes del món. I la sort és que no cal agafar cap avió per anar-les a veure, perquè si un no va tenir l’oportunitat de veure-les a casa seva –tothom hi tenia les portes obertes–, fa quinze anys que la col·lecció es troba reunida al Museu del Cinema de Girona, en la que es considera una de les col·leccions més importants d’Europa i del món.
Si Tomàs Mallol Deulofeu (Sant Pere Pescador, 1923 – Girona, 2013) ha pogut celebrar en vida el 15è aniversari del Museu del Cinema-Col·lecció Tomàs Mallol (8 d’abril), malauradament no ha arribat a temps –per poques setmanes– a celebrar el seu 90è aniversari. Com si un guionista de Hollywood hagués escrit el seu final, una mala caiguda quan passejava el seu gos el va obligar a estar hospitalitzat fins al dia de la seva mort. L’atzar va fer que el tràgic accident succeís quan passejava amb el seu inseparable gos per anar a veure passar el tren al poble veí de Sant Miquel de Fluvià. El mateix lloc on va localitzar la que segurament és la seva pel·lícula més apreciada, l’esmentada Instant, amb el tren i l’estació de Sant Miquel de Fluvià com a protagonistes.
L’atzar, la casualitat, la veritat o la llegenda… Mai no ho sabrem si aquesta anècdota final és veritat o és una llegenda. Però fa anys, com bé sabia Tomàs Mallol, el mestre John Ford ens va il·lustrar que quan la llegenda supera la veritat, es publica la llegenda.
Autor: Uns bastards
Som un col·lectiu dedicat a difondre la bastardia amb l'única arma de que disposem de moment: les crítiques de pel·lícules i sèries