“Mai havia vist unes camises tan boniques” diu Daisy Buchanan mentre Jay Gatsby li va tirant les que guarda al seu vestidor: refinades, londinenques i a l’última moda… Emocionada amb el retrobament d’aquell amor del passat, la bella i dolça dama tan sols encerta a parlar de roba… És casual? Evidentment, no. Una bona part de la fascinació del món que retrata El gran Gatsby ve definida per l’aparença glamurosa d’un temps en què la frivolitat i la festa regnaven sense complexos.
Totes les adaptacions al cinema de la gran novel·la de Scott Fitzgerald ho han tingut present. Poc se sap de la que es va fer el 1926 (un any després de la seva publicació) però el 1949 la més prolífica dissenyadora de Hollywood, Edith Head, va idear un guarda-roba a mig camí entre les línies caigudes dels anys vint i les peces estructurades dels quaranta. Però va ser el 1974 quan la roba mostrada en el film de Jack Clayton va causar furor. Mia Farrow i Robert Redford vestien tonalitats clares, línies sensuals i lànguides, que intentaven acostar-se amb realisme a l’època del xarleston. Dandis i flappers en estat pur per expressar el romanticisme de la novel·la i el luxe de Long Island amb llaçades, cotons, pameles, pedreria delicada i plomes acaronadores ella i amb vestits jaqueta fins i tot rosats ell, que es vendrien després als magatzems Bloomingdale’s.
La nova versió de Baz Luhrmann no oblida la sofisticació però sí la mesura. Com era d’esperar en un director visualment barroc i enamorat de l’estètica del videoclip, la roba que defineixi els protagonistes, Carey Mulligan i Leo di Caprio, ha de ser tan explosiva com les imatges que ens mostra. Curiosament, malgrat la superficialitat que emana el film, la intencionalitat de la roba “no era plasmar glamur sinó mostrar la personalitat íntima dels personatges”, explica Miuccia Prada, coresponsable del vestuari femení amb la dona del director, Catherine Martin, que no volia adaptar peces de col·leccions recents de Prada i Miu Miu. “M’intrigava com quedarien en pantalla perquè no van ser pensades amb els anys vint al cap. Estic fascinada de com el punt de vista pot transformar les coses”, diu la creadora italiana. Per a Martin es tractava de canalitzar el passat d’una manera moderna, que, de fet és el que acaba passant sempre en el cinema. Com a prova, el maquillatge: ni la versió del 1974 ni ara s’ha pensat ni per un moment a emular els llavis fins i pintats en forma de pinyó d’aquells temps!
Però en aquest cas, la intenció de Martin d’allunyar-se del documental és encara més evident. Luhrmann és un expert a incloure música i estilismes actuals en relats d’època com va fer a Moulin Rouge o Romeu i Julieta, films en què ella també es va ocupar del vestuari (per la primera va guanyar l’Oscar). A El gran Gatsby, del jazz hem passat al hip-hop de Jay Z igual que les línies rectes efímeres, folgades i lliures dels vestits de Chanel i Lanvin han derivat en dissenys brodats, amb volants, lluentons plastificats, cintures força marcades i pells imponents. El més significatiu, el vestit joia de llàgrimes de cristall que Daisy du en la festa, basat en un de la col·lecció d’estiu del 2010 de Prada i inspirat en un canelobre. Voreja els 20.000 dòlars. Tot és tan impactant com fantasiós.
Luhrmann treballa de nou amb Miuccia (que ja havia vestit de nuvi Di Caprio a Romeu i Julieta), després d’haver dirigit el vídeo que establia paral·lelismes entre ella i la surrealista Elsa Schiaparelli en l’exposició sobre les dues creadores del Met de Nova York l’any passat. El seu esperit artístic la feia ideal malgrat que en les últimes temporades han estat moltes les firmes que han revitalitzat les flappers i el xarleston: Gucci, Balmain, Etro, Alberta Ferretti, Armani, Teresa Helbig, Lanvin… Fins i tot Ralph Lauren, que va ser l’encarregat de vestir Redford com tocava, amb elegància un punt arribista, en la versió del 1974. Això li va reportar molta fama però no l’Oscar. El va recollir la creadora del vestuari del film, Theoni V. Aldredge, i ni el va citar en el seu discurs.
Ara, en l’armari masculí hi ha col·laborat Brooks Brothers, firma que ja existia en els anys vint. Fitzgerald n’era client i vestia un uniforme de soldat d’ells quan va conèixer Zelda en una situació molt similar a la que relata la novel·la, segons es recull a l’edició de Lumen de les cartes de la parella, Querido Scott, Querida Zelda. La sastreria no se’n deslliura del toc segle XXI que s’apaivaga en la joieria. Tiffany’s ha revisat els seus arxius per aportar peces tan increïbles com una diadema de diamants i perles Art-Deco de 200.000 dòlars que custodiaven tres guàrdies en el rodatge. Malgrat el zel, no van poder evitar que a Mulligan se li trenqués un valuós braçalet.
Fitzgerald retrata una fascinant dècada, “l’orgia més cara de la història”, que el crack del 29 liquidarà. Malgrat que ara (i també el 1974) estem més a prop de les penúries dels anys trenta, la seva brillant estètica ens resulta molt atraient. Potser perquè en el fons, darrere els lluentons i el xampany, la de Gatsby no és més que la història d’una il·lusió imaginada de felicitat. D’un miratge. I d’això en sabem molt.
