Fa un parell de setmanes, l’articulista cultural Dave Itzkoff del New York Times, explicava com el nou film de Zack Snyder era un potencial artefacte visual que reinterpretaria la imatge del superheroi de DC còmics convertint-lo en un ser imbatible a l’era digital, tornant-lo a posar sobre el pedestal que es mereixia. ¨Respectem la S¨, deia el senyor Snyder, director de Watchmen (2009) i 300 (2006), posem la llavor mitològica de l’home de la capa a on li pertoca.
Dos anys de preparació, 175 milions de dòlars i la feina del guionista David S. Goyer, artífex de l’èxit de la resurrecció de Batman amb Batman Begins (2005), The Dark Knight (2008) i The Dark 
Knight Rises (2012) ha estat produïda per Christopher Nolan, director també dels tres films d’èxit de Batman, amb una clara aposta per reobrir els camins de la franquícia Superman popularitzada amb Richard Donner els anys 70.
Els resultat a la pantalla no arriba ni a irregular. Durant la premiere del film a Alemanya, els espectadors (molts vestits amb la camiseta curta reglamentària blava i amb la S vermella de Superman, aprofitant els primers dies de bones temperatures) no s’ho acaben de creure. Zack Snyder ha emplenat la pantalla d’efectes digitals sense tenir en compte el desenvolupament de la història. Podem dir que hi ha acció a dojo sense emoció, trencant la balança entre espectacle i trama, amb tones de petards visuals i sonors, com si 
estiguéssim immersos en un vídeo joc que rapinya de la patètica L’Amenaça Fantasma (1999), i amb constants tics a Thor (2011), Transformers (2007) o Captain America (2011) i un Krypton que en comptes de ser de gel i vidre, és ara un planeta similar als paradís artificial de Pandora de la poc imaginativa Avatar (2009).
Desaprofitats, els actors fan una molt bona feina; des d’Amy Adams (Lois Lane) o Michael Shannon (General Zod), a Russell Crowe (Jor-El) o Kevin Costner (Jonathan Kent). Henry Cavill és l’actor que encarna a Superman que, 
amb força interpretativa, quasi bé iguala a Christopher Reeve però que per culpa de la trama erràtica del film només es dedica a donar cops a tort i a dret, i a rebre’ls durant més de dues hores en una amalgama militarista neofaixista molt propera a G.I. Joe amb la devastació d’Smallville i de Nova York utilitzant imatges apocalíptiques per ordinador copiades d’Independence Day (1996), Armageddon (1998), Godzilla (1998) o The Day after Tomorrow (2004) i un vestit de superheroi descolorit trencant amb l’estètica pop de colors vius de Superman. Una vergonya.
Volar? L’home d’acer vola poc durant el film. I quan ho fa irrita als fans amb el seu impuls de bala sobrehumana propulsat com el personatge de Nathan Petrelli a la sèrie Heroes en el capítol Genesis , una altra còpia a afegir en una pel·lícula que es perd en la propaganda militarista americana ja que ara Superman ho té ben clar; Amèrica pot dormir ben tranquil·la. Ell està al planeta per protegir els interessos de la primera potència mundial caigui qui caigui.
No perdeu el temps.
Autor: Víctor Gonzàlez
Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards
- Web: http://www.exuc.org/
- Twitter: https://twitter.com/Exuc
- Facebook: https://www.facebook.com/vikgo