Norman Mailer va escriure el 1960 per a la revista Esquire, quan cobria la convenció demòcrata, un article mastodòntic –i fundacional per al nou periodisme–, Superman va al supermercat. Només el superego d’un egòlatra –diví– com Mailer podia portar-lo a afirmar –uns anys després, i segons la llegenda– que J.F. Kennedy havia superat el seu adversari R. Nixon i havia estat escollit president dels Estats Units gràcies al seu article. En un còmic dels anys cinquanta, de la mà del magnífic dibuixant Wayne Boring, Jimmy Olsen, el fotògraf del Daily Planet, imagina què passaria si Superman fos escollit president dels Estats Units. Un bona proposta, certament. I qui millor que Superman per ser l’home més poderós del planeta. Però Superman és un estranger, un sense papers , un alien, un paio sense planeta fins i tot que no podrà arribar mai a ser president del país perquè no hi ha nascut. Si més no, així ho recull la carta magna americana. Però, i Clark Kent? Ell sí que és americà, encara que sigui amagant-se en una mentida més gran que les que va dir Nixon amb el Wartergate. Tot i això, tot i aquest frau, Clark Kent és l’autèntic heroi, amb calçotets vermells o sense, més enllà del mateix Superman.
Clark Kent, educat en uns valors típicament americans pels seus pares adoptius, Jonathan i Martha, és la personalitat, la marca moral, diríem, que guiarà aquest extraterrestre poderós a convertir-se en un periodista de renom i un heroi planetari. Un personatge, el de Clark Kent, que arribarà fins i tot a deixar el Daily Planet en defensa d’una premsa lliure per convertir-se en un bloguer. Kent és, doncs, la ploma precisa, el periodista irreductible que acaba defensant els seus principis i els de la seva professió, més enllà de les malles i els superpoders. I és Clark Kent qui evita que Superman imposi la seva hegemonia amb un totalitarisme benintencionat i tou –interessant, el còmic que especula sobre què hauria passat si s’hagués estavellat a Rússia i no als EUA, Superman: Hijo rojo.
En un dels còmics dels anys setanta, els guionistes van tirar endavant unes històries curtes, purament de complement, és clar, que portaven per títol La vida privada de Clark Kent. Va ser una oportunitat per aprofundir en la personalitat que s’amaga darrere de Kal-El, el nom real d’aquest kriptonià, i veure com era el seu dia a dia, lluny de Lex Luthor i companyia. I, ben mirat, i pel Col·lectiu Bob Merrick, Superman no ha estat mai un heroi creïble perquè la desproporció dels seus poders i la corruptibilitat de l’ego humà –en el fons, ell no deixa de ser un extraterrestre criat com un humà– fa difícil preveure que no acabés passant allò que Salvor Hardin diu en la saga de La Fundació, d’Asimov: “No deixis que el sentit de la moral t’impedeixi fer allò que està bé.” És a dir, Kent és qui evita que la voluntat de fer el bé absolut porti Superman a instaurar una dictadura. Al cap i a la fi, molts dictadors no han deixat de proclamar, basant-se en la força –i Superman la té tota–, que ho feien pel bé del seu país i la seva gent. Fins i tot algú ha parlat, eufemísticament, suposo, de dictadures toves.
És aquí, doncs, on es veu clarament que el mur de contenció de Superman, el que l’encotilla i evita que perdi la seva humanitat i desenvolupi alguna malaltia mental, és precisament Clark Kent. Ell és l’home que ha de controlar els superpoders i el seu ús. Aquell que ha de controlar-ho tot, fins i tot el dessig sexual, el frenesí; aquell que no pot creuar la línia vermella o, en el seu defecte, tornar de l’infern i evitar caure, ambós, en la bogeria.
Es poden fer moltes aproximacions a un heroi fundacional; un personatge que va marcar per sempre el món dels superherois i del mateix còmic. És seminal, perquè, d’ell, encara que només sigui per competir al quiosc, en neix Batman, exemple d’heroi venjatiu i tèrbol, i molts altres. Un personatge, el de Superman, que ha mort i ha tornat; que ha estat clau per posar ordre en el desgavell de trames i subtrames de l’univers DC, amb la sèrie Crisi infinita, però que, com Elvis, sempre s’ha mantingut com el Rei indiscutible. Ell ha creuat aquests 75 anys des de la fundacional Edad d’Or, amb la primera història a l’Action Comics; passant pels Anys Foscos, després de la II Guerra Mundial; l’Època de Plata, amb Terra -1 contra Terra-2; el drama l’Edat de Bronze, amb el xoc dels universos alternatius, fins creuar pels dos darrers moments, l’Edat d’Acer i l’Època Moderna. Superman acaba, doncs, sent referent, el buc senyera, de tots els herois. Com va dir un heroi a Crisi Infinita, “si els humans miren el cel buscant un superheroi, nosaltres mirem el cel buscant a Superman”.
I tot això ha estat gràcies, precisament, a la seva humanitat, que no perd perquè Clark Kent és el Superman que va al supermercat. Aquest títol de l’article de Mailer no només és una al·legoria d’aquell president més humà però poderós que vaticinava l’escriptor, sinó que també és, i amb el permís de geniüt Mailer, el personatge que ha de carregar la nevera; que s’afaita cada dia amb un mirall utilitzant la seva pròpia visió calòrica, amb la qual fon la seva barba; l’immigrant que aspira a tenir un vida normal al costat de Lois Lane, i aquell personatge torturat pel pes dels seus poders que es pregunta una vegada i una altra, abatut i capcot, com és que no va poder evitar l’11-S.
I aquí el tenim, anant al supermercat, una vegada i una altra, cada dia, perquè així, fent cua per pagar davant d’una caixera avorrida i frustrada, aconsegueix sentir-se una mica més humà. Però aquest és un premi que no podrà tenir mai del tot, perquè, com a Clark Kent, viu una gran mentida: és l’humà que no ho és i que ha de vetllar pel totpoderós Superman dotant-lo d’humanitat. Aquesta és, segurament, la seva grandesa, i aquesta és la seva maledicció. Per això Superman va al supermercat cada dia, i fa cua, cada dia, i, cada dia, s’enfronta a aquella caixera que, cada dia, li pregunta com es diu. Ell, una mica geperut com el Christopher D’Olier Reeve, (1952-2004), el més gran Superman de la història, contesta: “Kent, senyoreta… em dic, Clark Kent”.
Autor: Col·lectiu Bob Merrick
No tindríem cop problema a gravar el front de Michael Bay amb un ganivet i ens vam sorprendre quan vam sentir: “Luke, jo sóc el teu pare”. Ah! Pell de gallina.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/joantrillas