Jo sóc un d’aquells centenars de milers de persones que dissabte passat es van plantar davant del televisor (bé, en el meu cas davant del monitor de l’ordinador, ja que aquell dia treballava) per veure el Concert per la Llibertat que Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana van organitzar al Camp Nou en favor de la independència, amb un clar protagonista, Lluís Llach.
El concert no va estar exempt de referències cinematogràfiques, com la que el un francès va fer utilitzant la frase de Darth Vader «Has de triar el teu propi destí», o a les sèries, amb un Matthew Tree que va entrat per la porta gran de la bastardia quan va sortir a llegir el seu text amb una samarreta en què es podia llegir Sons of anarchy: Catalunya.
Tot això em va fer pensar, mentre tornava cap a casa, en concerts que he vist per la televisió, i ràpidament em va venir al cap el concert que es va fer en homenatge als 30 anys de carrera de Bob Dylan, al Madison Squere Garden de Nova York, l’octubre del 1992. En aquell concert músics consagrats com ara Eric Clapton, Geroge Harrison, Neil Young, Johnny Cash, Eddie Vedder, Tracy Chapman i Sinead O’Connor, entre molts altres, versionaven cançons del cantautor americà. En aquell concert, al final, tots els artistes participants es reunien per cantar plegats el Knockin’ on heaven’s door.
Les similituds entre els dos concerts són òbvies, però les similituds entre els dos protagonistes no tant. Si bé tots dos, al seu país, són considerats ídols musicals, al de Verges li falta una cosa: el reconeixement cinematogràfic que té el cantant de Minessota.
Mentre que Dylan pot xulejar de ser el protagonista de més de 10 films, com ara la inclassificable I’m not there o l’últim projecte dels germans Coen, Inside Llewyn Davis, i documentals com ara 65 Revisited o Don’t look back, i ser autor de bandes sonores com Pat Garrett & Billy The Kid (1973), el noi de Verges només pot competir-hi, per ser generosos, amb les bandes sonores de Salvador i la de La forja de un rebelde.
Perquè Llach arribi a ser el nostre Dylan català necessitaria, com a mínim, un film dedicat a la seva biografia, si pot ser possible abans que sigui massa tard perquè ell el pugui veure. Des d’aquest espai, m’agradaria proposar el director i els actors que podrien fer aquesta tasca:
- En el camp de la direcció només em ve un nom al cap: Josep M. Pou! Us pensàveu que diria Joel Joan? No, que el que vull és un bon producte!
- Pel que fa a actors que poguessin interpretar el cantant en les diferents etapes de la seva vida, em vénen al cap Daniel Brül perquè doni vida al Lluís Llach jove i, per donar vida al Llach més madur, per descomptat, Manel Lucas, el Llach del Polònia, que tot i que és un programa còmic, Lucas clava el personatge de Llach.
Us animo que proposeu actors i directors que siguin capaços de dur a bon port aquest projecte i poder fer de Llach el nostre Dylan català.
[sz-youtube url=”http://www.youtube.com/watch?v=BVz6Kik3808″ /]
Autor: Jordi Taulats
Dissenyador d'El Punt Avui i encarregat de controlar aquesta patoleia de Bastards
- Web: http://www.elsbastards.cat
- Twitter: https://twitter.com/ElsBastards
- Facebook: https://www.facebook.com/jordi.taulats