L’any 1976 Juan José Plans va escriure el llibre El juego de los niños, portada al cinema per “Chicho” Ibañez Serrador , el mateix any, amb el títol Quien puede matar a un niño?. La pel·lícula és un clar referent del cinema de terror dels anys setanta i un film de culte valorat com obra mestra per la majoria de la població, fins i tot Quentin Tarantino la considera entre les deu millors
pel·lícules de la història. El passat 2012 Makinov va decidir debutar com a director amb una nova versió del llibre, falsament venuda com un remake de la pel·lícula d’en “Chicho”. És una adaptació molt bona, crec que millora la del director creador del Un, dos, tres en l’apartat tècnic, més cuidat, i en el ritme de la història, menys tediós. Segurament els puristes bastards diran que sóc un sacríleg i que necessito flagel·lar-me per fer penitència. Doncs, no. Les imatges de Come out and play de Makinov són molt més enigmàtiques i creen un ambient més terrorífic, més misteriós. Amb això no vull desmerèixer al gran “Chicho”, només remarcar que els temps canvien i que, si es respecta la història, es poden fer versions noves amb resultats molt positius.
El film explica la història d’un home nord-americà que vol ensenyar a la seva esposa embarassada un indret paradisíac que anys enrere havia visitat. Aquest lloc és una illa, en aquesta versió situada a Mèxic, i la parella americana protagonista s’hi dirigeix en un bot per passar un cap de setmana. Al arribar allà no hi queda cap adult, només nens. El dilema de la trama és clar, seríem capaços de matar un nen? Encara que el nen ens ataqui, estem preparats per acabar amb la seva vida?
Si fem cas al cinema trobem molts exemples de pel·lícules on els nens han posat a prova la paciència dels adults. Tenim exemples de films en què el protagonista infantil té algun tipus de poder que utilitza malèficament, com a Ojos de fuego (1984) de Mark L. Lester amb Drew Barrymore, o a La profecia (1976) de Richard Donner, o la inclassificable It’s Alive (1974) de Larry Cohen, per exemple. En altres casos el seu comportament agressiu i pre-psicopata és un producte del seu caràcter o la seva educació, per exemple a El buen hijo (1993) de Joseph Ruben, La huerfana (2009) de Jaume Collet-Serra o La mala semilla (1956) de Mervyn LeRoy. En el cas que ens ocupa els infants s’organitzen en grup, influïts per alguna força externa i estranya, els casos més clars són:
Cumpleaños sangrientos (1980) d’Ed Hunt, història de tres nens que neixen durant un eclipsa i que desenvolupen una agressivitat inusual que queda de manifest quan tenen deu anys.
Los chicos del maiz (1984) de Fritz Kiersch, basada en una novel·la de Stephen King, explica la història d’una parella que arriba en un poble dominat pels nens, sense cap adult i capitanejats pel duet format pel diabòlic Isaac i el terrible Malakay.
El pueblo de los malditos (1960) de Wolf Rilla, un poble queda totalment aïllat durant unes hores per alguna força magnètica inexplicable. Al cap de nou mesos neixen infants rossos i amb poder sobrenaturals. L’any 1995, John Carpenter en va fer una versió que no superava l’original.
The children (2008) de Tom Shankland, dues famílies decideixen passar les festes nadalenques un una casa allunyada de la ciutat, per gaudir de la natura. Els fills de la família comencen a tenir comportaments agressius cap els adults. El film no es va arribar a estrenar en cinemes a casa nostra, tot i la seva qualitat, amb un estil molt semblant al cinema de terror dels anys vuitanta.
Ja ho veieu, els nens poden arribar a ser molt terribles. Tot i això; tots a criar. Mira que us avisen…
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1