Tot va començar una nit de tardor del 1989…
Richard va conèixer l’Amy una nit de tardor del 1989, mentre visitava la seva germana a Filadèlfia. Tenia 29 anys, acabava d’enllestir el rodatge de Slacker i pensava fer nit a la ciutat en el camí cap a Nova York. Amb l’Amy, que només tenia 20 anys, no van coincidir en un tren, com passa a les pel·lícules, sinó en una una botiga de joguines. I arran d’aquell atzarós encontre van acabar passant plegats una nit que mai no oblidarien. Eren ben bé dues ànimes bessones que l’atzar havia aparellat, ni que fos per unes hores. Efímeres, segurament, però suficients per convertir-se en eternes.
Des de la mitjanit fins a les sis del matí va ser tot el temps de què van disposar, i, la veritat, com recorda a vegades Richard, és que van donar per a molt. Parlar? I tant. Fer-se un petó? És clar! I sexe…? Per què explicar-ho quan sempre són millors el misteri i el poder de l’el·lipsi (cosa dels cineastes). A mesura que es feia clar, els camins de Richard i Amy es tornaven a separar, i qui sabia aleshores si mai més no es trobarien a veure. Per què no van quedar en un lloc i un dia concret al cap d’uns mesos, per exemple a l’estació de Viena per celebrar el Cap d’Any? Doncs bé, perquè en aquell moment van preferir intercanviar els telèfons i les adreces per mantenir la relació, ni que fos des de la distància.
Richard, però, al cap d’un temps s’enamoraria d’una altra dona, amb qui compatiria la seva vida durant un any. És per això que el contacte amb Amy es va trencar i mai més tornarien a conversar. Ell, un jove cineasta que fins i tot ja d’aquella vetllada romàntica en va saber extreure possibilitats cinematogràfiques, encara pensava que potser algun dia la seva estimada Amy apareixeria per sorpresa en alguna de les projeccions d’aquella pel·lícula que plasmava, en essència, tot allò que va succeir durant aquella memorable nit de 1989. Mai no ho va fer…
El que no sabia Richard és que Amy havia mort en un accident de moto el 9 de maig de 1994, a punt de celebrar el seu 25è aniversari. Encara més, se’n va assabentar a través d’un vell amic de l’Amy que li va enviar una carta tot just ara fa tres anys, quan començava a concebre la tercera part de la que ha esdevingut una trilogia sobre l’amor (i el fet de perdre’l). Amb els anys, ja tots sabem que la parella en la ficció d’aquestes tres pel·lícules són Jesse i Celine (interpretats per Ethan Hawke i Julie Delpy), però pocs sabíem la gènesi que s’amagava darrere aquesta apassionant història que ens ha tingut atrapats durant gairebé dues dècades. Richard Linklater, el seu director, ens en va donar una pista en l’últim film, Before midnight (Antes del anochecer), quan al final dels títols de crèdit dedica el film a la memòria de la fins ara misteriosa Amy Lehrhaupt.
Recollim aquesta història, esmentada pel portal Slate, per entendre millor l’essència de la que segurament és una de les sèries cinematogràfiques sobre les relacions humanes més apassionants vistes a la pantalla. És veritat que altres cineastes com François Truffaut han insistit a fer evolucionar personatges a través del cinema (cas d’Antoine Doinel), però Richard Linklater hi ha sabut donar una continuïtat mai vista convertint la il·luminada Before sunrise (“abans de l’alba”) (1995) en un bell díptic amb Before sunset (“abans del capvespre”) (2004) i en un magistral tríptic amb l’estrena recent de Before midnight (“abans de la mitjanit”) (2013). Linklater, que té la complicitat de la parella protagonista, ha sabut donar continuïtat a la història, que partia com una història d’amor romàntic, amb un estil que voreja el risc formal i dotant l’estructura narrativa de llargues seqüències (que no defugen un prodigiós sentit de la temporalitat) i dels ja recurrents diàlegs sàviament escrits.
Els tres relats intermitents d’aquesta relació servits a través de tres grans el·lipsis temporals han arribat argumentalment al punt de la decadència de la relació, al seu particular capvespre castigat per les preocupacions diàries i les erosions implícites en les responsabilitats paternals, entre altres problemes. I on sinó al marc metafòric de les ruïnes del Peloponès i amb la referència de la crisi actual de Grècia es podria ambientar la tercera part d’aquesta història, en què els protagonistes continuen sent els mateixos; bé, això no és cert del tot, perquè són diferents. I no només parlem del físic.
El que és més gran de gaudir dels relats de Jesse i Celine és que parlen de nosaltres mateixos, les inquietuds dels protagonistes es mostren d’una manera tan real que costa no veure-s’hi reflectit. Frisem perquè la història embrionària de Richard i Amy continuï donant més de si. Qui sap si fins a la tercera edat, i que nosaltres en puguem ser testimonis.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn