La majoria de gent quan va a un casament, a banda de renegar durant uns quants dies pel cost del regal, espera amb candeletes l’àpat i el moment de la barra lliure. Segurament durant la setmana hi han estat pensant i han reservat espai a l’estómac i al fetge. «Aquesta setmana menjo poc perquè el dia del casament aprofitaré», «faig bondat uns dies que ja em passaré a la barra lliure». Aquest fet també passa quan arriben les festes de Nadal i a l’horitzó albirem àpats copiosos. Ara imagineu que una nit a l’any us poguéssiu desfogar violentament, que alliberéssiu tota la ira de la manera que volguéssiu: matant, destruint, incendiant…. Que totes les venjances poguessin ser executades dins d’un marc legal i sense remordiments. Ho faríeu? Saciaríeu la vostra set de violència en una barra lliure anual? D’això va The purge: la noche de las bestias.
El plantejament és molt interessant i el desenvolupament de l’argument ens proposa diversos dilemes, a més d’ètics i morals, sobre la pròpia existència humana. L’excusa per fer una purga anual i deixar desfogar lliurament els que ho desitgin amaga unes maldats evidents. La majoria de les víctimes són de classe social baixa, que no es poden defensar i que són fàcils d’eliminar, sobretot vagabunds. Tot es fa per un bé comú, perquè d’aquesta manera la resta de l’any la població no actuarà violentament, acumularà la ràbia per a la nit de la purga, la del 21 al 22 de març. Aquesta forma de control sembla que funciona als nous Estats Units d’Amèrica, que ha reduït els actes violents i l’atur també ha baixat. A The village de M.N. Shyamalan ens proposava el control a partir de la por com a recurs per crear una nova societat sense violència. Aquí el control es fa sabent que no hem d’eradicar les conductes irades, sinó que les hem de posposar. En psicologia s’utilitza una tècnica semblant per gestionar i canalitzar la ira, als adolescents se’ls recomana que tinguin un sac de boxa o similar per poder practicar durant una estona cada dia. D’aquesta manera es deixa sortir d’una manera controlada l’excés hormonal i la ràbia. En adults, si la solució anterior no la troben adient, s’utilitza el “coixí de picar”, no cal explicació. La mare de la Nené, Moeko Sakurada, a la sèrie d’animació Shin Chan n’utilitzava un en forma de conill.
Com és habitual en aquests tipus de pel·lícules hi és present Rousseau. El missatge li va molt a favor perquè veiem com els nens no volen aquest tipus de violència, encara que només sigui per un dia, en canvi els adults ho tenen assumit com a positiu i els joves adults en gaudeixen plenament. Per tant, tots naixem bons i purs, la societat ens corromp.
A més d’un argument convincent, tot i un desenvolupament i un final previsibles, el film està ple de referències cinematogràfiques d’alt nivell, sense arribar a superar-les, és clar: Assalt a la comissaria del districte 13, de Carpenter; Funny games US, de Haneke; Perros de paja, de Peckinpah; La nit dels morts vivents, de Romero; The strangers, de Bryan Bertino; The collector, de Marcus Dunstan, i un llarg etcètera de films clàssics que hi anireu descobrint.
James DeMonaco, el director, ja havia fet el guió del remake Assalt al districte 13 i havia treballat anteriorment amb Ethan Hawke a Staten island. Curiosament Ethan Hawke té en cartellera dues pel·lícules de terror en aquest moment, la millor és The purge, tot i que la que provoca malsons és Antes del anochecer.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1