A les sèries cent per cent americanes estem acostumats a veure com uns agents de l’FBI s’ocupen de determinats crims greus o perpetrats per un dolent que creua una frontera interestatal. Amb més o menys emprenyament de la policia local. Aquesta rivalitat dóna lloc a tota classe de trames, que ara no venen al cas. N’hi ha prou amb dir que l’equip on jugui el protagonista, sigui FBI o policial local, resoldrà el cas i que els altres quedaran com uns ineptes.
A Europa no tenim res de semblant. Bé, d’ineptes, sí; però el que no tenim és una policia que no depengui de la burocràcia estatal i que pugui perseguir criminals per tot arreu sense haver de demanar-ne permís.
Ah, però i si tinguéssim un FBI propi? Home (i dona), llavors s’acabaria aquesta barra lliure de la criminalitat globalitzada, aquest robar a Itàlia i amagar-se a França, aquest amagar milions a Suïssa, sota l’empara del tu no t’hi fiquis, que és casa meva.
D’això va exactament Crossing lines, una sèrie de 13 capítols coproduïda per Alemanya, França i els Estats Units, acabada d’estrenar: com un grup de policies s’organitzen per crear, mig d’estrangis i amb una ambigua cobertura legal, el nucli del que hauria de ser l’FBI europeu, perseguint els dolents per mitja Europa. Diguem, per tant, que no es tracta de cap iniciativa dels estats. Res de grans idees ni de directors-adjunts-Skinner ni d’edificis espaterrants. Perquè si el negoci depengués de Brussel·les, aquest FBI europeu s’hauria d’esperar fins al segle que ve.
Els guionistes ho saben. Han estat realistes: aquest FBI europeu és més modest, més d’estar per casa, més de qui dia passa, any empeny. Que no vol dir que no siguin bons ni deixin les coses sense resoldre…
Naturalment, tot això és una transgressió, i amb això juga també el títol: creuant les fronteres, però també transgredint el que permet el dret europeu actual…
Però perquè veiem que es tracta d’una organització oberta, l’FBI europeu compta amb exagents dels Estats Units -sí, d’ells també-, d’Irlanda del Nord, d’Itàlia, d’Alemanya i de França. Però cap d’Espanya i, menys encara, de Catalunya. Paciència. Només anem pel capítol 4.
L’episodi pilot, amb una duració el doble del normal, es va passar al Festival de Montecarlo. Narra l’accidentada constitució del grup, sota la protecció més o menys ambigua d’un departament de la Cort Penal Internacional dirigit per Donald Sutherland, l’actor que amb la seva presència fa possible l’exportació de la sèrie, i el desenvolupament del primer cas: la persecució d’un assassí en sèrie a diferents països d’Europa. Un assassí que, quan el veieu, us posareu les mans al cap i us preguntareu com és que els europeus som tant atrevits.
La sèrie ha estat creada per Ed Bernero (el productot executiu de Mentes criminales) i Rola Bauer. El capítol pilot l’ha dirigit Daniel Percival, que també es va ocupar d’alguns capítols de la sèrie policíaca Caso abierto. La sèrie es deixa veure. Sap mantenir el ritme i la tensió de l’espectador, que és una manera de dir que no us adormireu. La química entre els protagonistes, amb la justa dosi de tensió sexual, funciona força bé. Amb sorpreses i drames. Els guionistes han estat prou hàbils per introduir alguna subtrama que aporti misteri. Quin és aquest misteriós rus que persegueix el cap del flamant FBI europeu? Quina és l’autèntica raó per la qual s’ha constituït el grup? És perseguir el crim interfronterer o hi ha alguna cosa més al darrere? A qui busca l’exagent nord-americà?
Els personatges no són tan plans i unidimensionals com els americans, que semblen pensats justament per això, perquè l’espectador no hagi de pensar gaire, sinó que tenen matisos. Sense arribar a l’extrem, però, dels personatges que trobem en moltes sèries britàniques. Ah, i perquè no tinguem cap dubte que és un FBI autèntic, les relacions amb la policia local en el capítol pilot, a França, són molt dolentes, tant com per acabar emmanillats.
