James Wan és, a dia d’avui, el nou John Carpenter. Feia temps que esperava l’adveniment del relleu generacional d’un dels grans mestres del cinema de terror i fantàstic de tots els temps, algú que aconseguís amb ben poc crear atmosferes, transmetre emocions, descriure i narrar l’horror. Wan és l’home, n’estic convençut. N’hi ha prou de repassar la seva filmografia, nodrida ja de cinc films que, tot i les seves intranscendents deficiències, acaben sent incontestablement espantosos: Stygian (2000), Saw (2004), Silencio desde el mal (2007), Insidious (2011) i aquesta darrera Expediente Warren: The conjuring (2013). Wan és, per damunt de tot, un excel·lent narrador, un coneixedor del llenguatge cinematogràfic i del terror com pocs des que John Carpenter, el mestre novaiorquès que només volia fer westerns i va acabar sent un dels renovadors del gènere, va retirar-se inexplicablement de la primera línia. L’habilitat d’hipnotitzar-nos partint d’una idea simple, normalment connectada amb horrors molt populars (el terror nocturn, els ninos, els visitants de dormitori, etcètera), i la facilitat que té per arrossegar-nos a les seves entranyes i desenvolupar-la gràcies al seu depurat estil narratiu, senzill i directe, defugint en els moments clau l’efectisme pueril que ha inundat el gènere darrerament, són les seves grans virtuts.
Després de l’imprescindible Insidous, possiblement el seu millor film fins a l’actualitat, Wan aborda amb Expediente Warren: The conjuring la màxima del “més difícil encara”. Efectivament, el director malaisi radiografia en aquesta nova proposta un cas de fenòmens paranormals verídic molt popular als Estats Units sobre una família, els Perron, que a inicis de la dècada dels setanta va ser assetjada per esperits malèfics i aterradors, i el combat que van establir contra ells els Warren, un reputat i respectat matrimoni dedicat a l’estudi i anàlisi de tota fenomenologia relacionada amb la parapsicologia. En definitiva, una història a priori massa vista (el Poltergeist de Tobe Hooper, i els seus incomptables succedanis, en són el gran referent). Però això no és cap problema, perquè Wan agafa allò típic, tòpic i conegut per posar-s’ho de part seva, orquestrant des del seu ull, des del seu estil marca de la casa, una direcció d’actors esplèndida (magnífics Vera Farmiga i Patrick Wilson; aquest, el seu actor fetitx), un exquisit disseny de producció i una atmosfera angoixant creixent que no només es va estenent per tots els habitacles de la casa, sinó que traspassa la pantalla i bufeteja la cara de l’espectador fins al desenllaç de la trama. A recordar dues escenes magnífiques, per un servidor les millors del film: la primera de la nina a mode de pròleg, i la segona quan alguna cosa irromp al dormitori de les nenes en plena nit, en què el director juga amb un dels horrors infantils més coneguts: la suposada presència d’algú sota el llit, rere la porta de l’habitació, amagat entre les ombres, observant-nos. Wan planifica aquestes escenes amb tal mestratge que acaba no ensenyant res en absolut, estirant la tensió i l’angoixa dels protagonistes i de l’espectador fins al punt que, quan es resolen, es reben com un pur alliberament. Memorable és l’acció dels vint minuts finals, amb un crescendo taquicàrdic coronat amb un pla final, el de la caixa de música de tancament de la història, un pla que és una autèntica meravella per la simplicitat, per la càrrega emocional i narrativa, i perquè remet a la complicitat directa entre l’autor i l’espectador, i a l’essència de l’horror en estat pur, aquell que s’ha d’imaginar. És justament a partir d’aquest nivell de connexió psicològica que Wan assoleix tant amb els actors com amb el púbic, i amb insultant facilitat –tal com feia el millor Carpenter–, quan aquest dóna forma al mal, el materialitza, el fa visible, i pren la metxa dels focs d’artifici i dels FX. Majestàtic Wan!
Un advertiment: amb Expediente Warren: The conjuring no es pot caure en l’error d’esperar veure un nou Insidious, com han fet molts. Els dos films, tot i estar vinculats aparentment per temàtica, són molt diferents. El primer irradia frescor, originalitat, humor, i molta mala llet, un producte molt proper a la sèrie B, i, en concret, a la dels vuitanta. El segon, amb un pressupost molt més ampli al darrere, dóna forma a una història de tall més clàssic, molt més vista, que ens remet de manera ineludible a films com El exorcista (William Friedkin, 1973), Al final de la escalera (Peter Medak, 1980) i Poltergeist (Tobe Hooper, 1982), però, tot i així, ens torna a fer patir com aquests en el seu moment, i fins i tot els supera. És precisament amb aquest doble i divers exercici d’autoria que un s’adona de la maduresa narrativa de James Wan, insòlita per la seva joventut. La pregunta òbvia a partir d’ara és: ¿continuarà Wan treballant i aprofundint el terror i el fantàstic amb el mestratge amb què ho ha fet fins ara, o aprofitarà el seu evident domini del llenguatge cinematogràfic i del seu estil narratiu per fer el salt a un cinema més genèric, més mainstream? Els fans del gènere, orfes de gurus reals des de fa molt, esperem que no ens abandoni, i que la seva confirmació com el director del setè episodi de la infantil i estúpida saga Fast & Furious sigui només un respir, un exercici d’oxigenació mental. Tanta perversió, tanta coneixença de la psique humana i de l’horror, no poden acabar aquí. No.
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat