Moltes vegades sentim a dir que la política no interessa a ningú. Si tenim en compte els índexs d’audiència de les tertúlies polítiques televisives, aquesta frase queda més que corroborada, però en canvi la podem refutar de manera contundent si la mesurem sobre la base de la quantitat de propostes que les cadenes televisives estan fent darrerament sobre el gènere polític. Starz ha presentat Kelsey Grammer com un corrupte i despietat alcalde a Boss, Netflix ha realitzat la immensa House of cards, un remake de la no menys remarcable producció homònima de la BBC de principis dels noranta, HBO ha apostat per la paròdia d’Armando Iannucci a Veep i per no ser menys USA Network també ha volgut entrar al gènere amb Political animals, una sèrie que a l’estat s’emet aquests dies a través de Canal Plus.
Political animals és una minisèrie de 5 capítols que conté tots els elements del gènere polític: assessors, reunions privades, lluites intestines de poder, primàries i campanyes electorals barrejades amb escenes i trames de drama familiar que la fan una sèrie més popular i potser també més amena que d’altres propostes més canòniques del gènere com House of cards. Si em permeteu que frivolitzi, amics lectors, us diré que és una barreja entre The west wing i Dinastia.
La sèrie es podria emmarcar en aquell corrent cinematogràfic sorgida als anys noranta, que tractava el tema de la vida privada del polític i de si el fet que aquesta pogués ser moralment reprovable per alguns incapacitava el personatge per a la vida pública. Propostes com The contender, de Rod Lurie, i Primary colors, de Mike Nichols, van sorgir arran de la presidència Clinton i dels seus afers extramatrimonials. A Political animals veiem Elaine Harris, una secretària d’Estat americana que forma part del gabinet presidencial del president que la va derrotar a les primàries del partit, Harris es dóna a conèixer en política perquè abans havia set la primera dama d’un president amb gran propensió per anar darrere les faldilles i que es va veure envoltat en un assumpte amb una membre de l’equip de la seva dona. Els sona la història? És difícil no pensar en els Clinton, no? De fet si no fos per les diferències que hi ha entre la família Hammond i els Clinton podríem dir que Political animals és un biopic encobert.
Consideracions al marge, Political animals és un bon producte d’entreteniment, amb repartiment més que notable (la protagonista és Sigourney Weaver) i una realització molt acurada. Tot i això, presenta alguns problemes de ritme, sobretot en el capítol pilot, i de càsting, amb un president faldiller (Ciarán Hinds) molt mancat d’elegància i encant, fet que fa difícil de creure que tingui aquest desmesurat èxit amb les dones.
Polítical animals és una nova sèrie política que ens explica les lluites de poder i l’addicció que aquest provoca en tots aquells que l’han tastat. Com diu el gran Francis Underwood a House of cards: «Els diners són com una mansió a Sarasota, s’enfonsa després de 10 anys, en canvi el poder és l’antic edifici de pedra que perdura durant segles. No puc respectar ningú que no vegi aquesta diferència.» Una diferència que els Hamond tenen més que clara.
Autor: Jordi Dorca
Sóc programador del Museu del Cinema. Escric a la Revista de Girona i sobre cinema i sèries a Els Bastards.
- Web: http://www.elsbastards.cat/
- Twitter: https://twitter.com/jdorcacosta
- Facebook: https://www.facebook.com/jdorcacosta