Menú de navegació+

L’asil de la sèrie B

Publicat el 29 juliol, 2013 per a Cinema, General |

A+ | a-

sharknado2

«Em va semblar una idea tan estúpida, inversemblant i ridícula… que vaig pensar que potser seria divertit escriure’n el guió.»

Aquestes declaracions del guionista del film Sharknado (2013), Thunder Levine, amb voluntat de ser més o menys textuals, ens serveixen per sintetitzar, definir, contextualitzar el sentit, el fons i la forma d’una productora nord-americana que des del 1997 ha inundat de films de baix pressupost el mercat del vídeo domèstic, ara del DVD i Blu-ray. Estem parlant de The Asylum i del seu darrer treball,  l’argument  del qual  és per sucar-hi pa: un huracà, a manera de tornado sobre el mar, xucla una mola de taurons, la majoria blancs, i, un cop la tempesta arriba a tocar terra, aquests magnífics animals et cauen del cel i se’t foten abans de morir. Senzillament extraordinari. Es va estrenar a la televisió l’11 de juliol passat i, en poques hores, i via xarxes socials, es va convertir directament en un film de culte, del qual ja s’està preparant la segona part. Un apunt, un èxit anterior de la productora va ser Shakrtopus (2010), en què un encreuament genètic entre un tauró blanc i un calamar apuntava maneres.

Sharknado1Però, qui són aquests nois? Molts heu devorat catatònicament crispetes sense saber-ho mentre les neurones eren consumides –saludablement, apunto– per molts dels seus treballs. Va ser un moment gloriós, perquè les seves produccions eren de sèrie gairebé Z i van servir de refugi a aquest gran actor poc valorat que és –encara és viu?– Lorenzo Lamas.  The Asylum va veure la llum el 1997 gràcies als antics executius de la Village Roadshom Pictures, Sherri Strain, David Rimawi i el director David Michael Latt. L’objectiu era produir treballs de terror amb dosis de sexe de baix pressupost. La productora va poder estrenar molts films, bàsicament de terror, però no va arribar  a la majoria d’edat fins al 2005, moment en què  inicia el que segurament serà la seva dècada prodigiosa; un moment dolç en què els trucatges digitals permeten bastir directament els films de sèrie Z de B. És el moment en el qual The Asylum no té cap pudor per apostar pels arguments delirants i copiar directament tota producció d’alt pressupost que s’estigui rodant, i estrenar evidentment abans que ningú.

El 2005 produeix un adaptació, per descomptat de baix pressupost, de La guerra dels mons, que estrena el mateix any de  l’adaptació que fa Steven Spielberg.  Èxit absolut del film i The Asylum consolida totalment una tendència iniciada el 2004. Aquí us en deixem unes quantes perles: Peter Jackson estrena el 2005 King Kong i Asylum contraprograma amb King of the lost world;  després vindran (2006) The Da Vince Code  contra The Da Vince Treasure;  (2007) Transformers contra Transmorfhers (val a dir que segur que era millor aquesta que la de Michael Bay);  (2008) 10.o00 BC contra 100 milions BC; (2o12) El Hobbit, un viatge inesperat contra Age of the hobbits  i les ja absolutament delirants Prometeo contra Alien origen i la darrera perla, ara ja el 2013, Pacific Rim, la multimilionària proposta de Guillermo del Toro, contra Atlantic Rim. Aquí ja no tinc paraules (bé, que quedi clar que el Col·lectiu Bob Merrick sempre té paraules, només és una manera d’exemplificar-ho).

El treball dels nois de The Asylum és frenètic; estem parlant de  films considerats molts d’ells mockbusters que no superen el milió de dòlars amb una producció de no més de  quatre mesos per fer-ho tot, des que es té la idea, escriptura del guió i rodatge. A tall d’exemple, el director ha de rodar entre 12 i 15 planes del guió en només un dia. Els seus treballs, doncs,  recullen el testimoni del gran Roger Corman. I és aquesta frescor, aquesta absoluta irreverència, que la fa magnífica. Amb el regal, de passada, de tenir la possibilitat de retrobar-nos amb  actors en decadència o directament zombis.

sharknado-2Tot això fa de The Asylum una productora absolutament bastarda, en tots els sentits, i, mireu per on, amb un punt d’honestedat: «Mireu –explica el director i fundador de la companyia, David Michael Latt–, jo no vull enganyar ningú. Només vull que les meves pel·lícules siguin molt vistes. Altres fan adaptacions  sempre, contínuament, però són més subtils que nosaltres, per exemple: un estudi fa un film amb robots gegants, com ara Transformers, i la titularà Robot war. Nosaltres ho hem fet també i l’hem titulada Transmorphers, i ja està.» I un últim apunt: The Asylum no ha perdut diners amb cap de les seves pel·lícules.

Així que ja ho sabeu, si voleu veure guions autènticament anticahieristes, impossibles, però amb un punt d’estupidesa original i  inversemblants, però ja amb uns efectes especials més que dignes, però igualment de sèrie B, i si, a  més,  esteu disposats a sacrificar neurones en un paroxisme de plaer bastard, recordeu que els nois de The Asylum estan pensant (he dit pensant?) per a tots nosaltres. Us ha parlat Bob Merrick.

[sz-youtube url=”http://www.youtube.com/watch?v=iwsqFR5bh6Q” /]

 

Col·lectiu Bob Merrick

Autor: Col·lectiu Bob Merrick

No tindríem cop problema a gravar el front de Michael Bay amb un ganivet i ens vam sorprendre quan vam sentir: “Luke, jo sóc el teu pare”. Ah! Pell de gallina.