Veure cinema estirat en una gandula, enmig d’un camp a Gualta, acompanyat de 400 persones, no és un acte gaire normal. Però què és normal avui en dia? Ja no ho sabem, però el que segur que és poc habitual és veure cinema en una pantalla gran, ja sigui assegut en una butaca, estirat en una gandula o penjat d’un trapezi. Tampoc és gaire habitual el que es projecta a la pantalla, curtmetratges, un gènere desterrat de les sales i les televisions, i que moltes vegades és vist com el format de l’aprenent. Per tant, estem en un festival, el del Mas Sorrer, poc habitual, envoltat de gent desconeguda –la majoria semblen sortits d’un anunci de cervesa–, veient cinema pràcticament invisible i en una posició poc habitual. Un pla perfecte per passar tres nits de juliol veient un cinema invisible, en una programació que fa poques concessions a l’espectador i que li mostra d’una manera natural drames, comèdies, animacions i denúncies socials; que sigui un cinema a la fresca no vol dir que s’hi projecti un cinema sempre amable.
La primera gran gesta, que has de realitzar quan arribes –un cop has pagat l’entrada–, és reservar una gandula, un element molt preuat que cal conquerir una estona abans de la projecció si no vols acabar assegut darrere de tot en una cadira de cobla. Toca arribar aviat i reservar-la posant-hi a sobre diversos elements tèxtils que marquin territori; quan entres tres quarts d’hora abans, el pati de gandules és un enorme expositor de jerseis, mocadors i samarretes col·locats sobre els seients que molts individus han reservat àvidament i que defensaran amb dents i ungles. El reis de la planificació van ser una parella que van reservar el seu territori amb un llençol de sota d’un llit de matrimoni, posat de tal manera que cobrís les dues gandules centrals d’una de les primeres files. Des d’aquí, si m’esteu llegint, felicitats per la preparació i gràcies per la bona estona que ens vau fer passar, sobretot quan el vau plegar a quatre mans un cop acabada la projecció. Un cop reservat el lloc, la gent es passeja pel bar, beu algun combinat, visita l’hamburgueseria, o simplement fa tertúlia esperant que la foscor i l’arribada de l’hora d’inici deixin que comenci la projecció.
Puntualment s’inicia la primera sessió a concurs amb una presentació del director del festival, Andrew Tarbet, i arriba la primera sorpresa de la nit: Tarbet recorda tots els personatges que ens han deixat aquest any, des d’Anna Lizaran a Constantino Romero, i té un record especial per al mestre Tomàs Mallol, un record que deixa pas a un vídeo emocionant d’homenatge al cineasta i col·leccionista en què es combinen imatges de les seves pel·lícules, fotos fixes i algunes de les seves reflexions sobre el cinema. Una manera bonica de donar a conèixer l’obra del mestre i d’homenatjar-lo a la terra que tant es va estimar.
Després d’aquest bonic preàmbul, comença la competició amb el curtmetratge El hambre, de Pau Durà –”en Pol de Plats bruts!”, va puntualitzar una noia a la seva parella just quan apareixien els crèdits–. Es tracta d’un curtmetratge que reflecteix en clau d’humor la lluita per la subsistència en la postguerra. El otro, de Jorge Dorado –una més que solvent història de terror–, va ser la segona proposta, protagonitzada per un Hovik Keuchkerian confós per molts en un primer moment amb Javier Bardem. La gent va prenent la mida a les gandules a poc a poc, i va comentant els diferents curtmetratges, alguns amb més aprovació, com Sano Kiitos ja tanssio o Misterio, i d’altres amb més incredulitat, com Skip Town –”jo no l’he entès” era la frase que més el definia–. Després de 45 minuts de visionat acaba la sessió. La gent es va aixecant i torna amb noves begudes i comentant que han vist Elena Anaya –posin-se drets, amics lectors i lectores–, Julio Manrique i l’Ernest de La Riera. Aquesta és una pràctica habitual del festival, buscar un famós, comentar que l’has vist i repassar la seva carrera televisiva.
La segona sessió comença amb el fantàstic curtmetratge canadenc Hope, que la gent visiona amb sepulcral silenci; després les rialles de Flaucht nacht vorn donarien pas a la joia de la nit, l’animació Oh Willi, de la belga Emma de Swaef. La sessió avança amb la faula futurista contra les dictadures Un monde milleur, del també belga Sacha Feiner, i acaba amb Eusebia –un curtmetratge que aquest cronista no va saber apreciar–. Acabada la projecció, la gent es mou pel pati de gandules, parla dels curtmetratges, vota el premi del públic, fa fotos de grup o actualitza el perfil d’Instagram amb una imatge de les gandules i la pantalla de fons. De mica en mica el camp es va buidant, la gent s’acumula a les barres i es va barrejant amb el públic del bar, la música va sonant, dones de llargues cames, alts talons i genolls pelats –fruit d’una caiguda recent– ballen desbocades fregant el ridícul, els actors i gent del sector fan cercles de conversa i parlen animadament. La gent sembla contenta amb el que ha vist, i no n’hi ha per a menys. Tenir un festival com aquest a prop de casa és un luxe i una manera agradable de passar tres nits d’estiu i de tornar a la pantalla gran assegut en una confortable gandula.
Autor: Jordi Dorca
Sóc programador del Museu del Cinema. Escric a la Revista de Girona i sobre cinema i sèries a Els Bastards.
- Web: http://www.elsbastards.cat/
- Twitter: https://twitter.com/jdorcacosta
- Facebook: https://www.facebook.com/jdorcacosta