Els que hagin llegit el llibre de Max Brooks i en siguin fans, tenen dues opcions a l’hora de posar-se davant la pantalla si volen disfrutar mínimament de World War Z: fer un gran exercici mental per oblidar completament la novel·la en què es basa el film, o bé, directament, immolar-se, i així els que hi siguem presents aplaudirem el seu sacrifici pel bé comú. Perquè en aquest moment, després de la campanya de promoció de la pel·lícula, ningú pot sentir-se ni de bon tros estafat pel que li ofereix aquesta adaptació, lliure absolutament del seu referent literari, i abocada descaradament a convertir-se en el gran blockbuster del subgènere zombi.
Als més ortodoxos del gènere, tampoc cal que els donem consells; que passin directament, sisplau, a la segona acció preventiva, i així també ens estalviarem d’escoltar el mateix rotllo de sempre per desqualificar la pel·lícula: que si els zombis no corren, que si això és una pel·li d’infectats, que si no hi ha ni una gota de sang, que si… Prou! Ja sabeu el que anem a veure, de manera que la pròxima vegada us estalvieu l’entrada, els diners i el mal de fetge. Amargar-se no és bo per a la salut. I és que WWZ no enganya ningú. És el que ven, un film apocalíptic amb rerefons zombi. O, si ho preferiu, d'”infectats”, què coi importa. Tranquils, si encara no ho teniu clar; els membres del col·lectiu bastard Bob Merrick estan enllestint un article a fons sobre el concepte zombi al llarg de la història que us il·lustrarà i que ben aviat publicarem en aquest blog.
Aprofitant el nou boom que viu el gènere, sobretot gràcies a l’èxit televisiu de The walking dead (AMC), Hollywood ens serveix un producte que, si bé és veritat que no aporta res al gènere –en tot cas, algunes imatges que passaran a la posteritat (com ara el tsunami d’infectats escalant els murs de Jerusalem)–, sí que ens deixa clavats a la butaca des que arrenca el metratge fins als títols de crèdit finals. Tot, a força de refregits, que van des dels films fundacionals de George A. Romero fins a 28 dies després, passant per la saga Resident evil.
Un dels al·licients és el seu ritme, trepidant. Ja des de la presentació de personatges, amb la família atrapada en una congestió de trànsit a Filadèlfia, fins a l’obligació moral i perversa del nou règim marcial perquè el protagonista, Gerry Lane (Brad Pitt), un funcionari de l’ONU es vegi obligat a recórrer mig món per trobar la baula que va iniciar la cadena d’esdeveniments catastròfics que porten la humanitat a la seva fi com a civilització. Filosofia? Ni una. Psicologia? Mínima. Diàlegs? Els suficients. Acció i més acció és el que ens ofereix aquest blockbuster que ofereix el que promet, entreteniment sense límit amb episodis que se succeeixen a mode de superació de pantalles d’un videojoc.
Mark Foster, el director (sí, aquell que ens va regalar Monster’s ball i va escopir Quantum of solace), controla l’assumpte i aconsegueix fer-te mossegar les ungles amb seqüències com les de l’aeroport de Corea del Sud, amb elements tan simples com la pluja i un puto mòbil (perdoneu, però quan la veieu entendreu l’insult), o espectaculars com la que esdevé a l’assetjada Israel (on ja no són les tropes de Saladí intentant trencar els murs de la mítica Jerusalem, sinó una horda de zombis que semblen remetre als milions de jueus exterminats als camps de concentració). Que quina mala llet?! Doncs què en diran els procomunistes quan descobreixin què els fan, als ciutadans de Corea del Nord, per no infectar-se (una pista: imagineu-vos milers de funcionaris dentistes armats amb alicates…).
I què me’n dieu, del reeixit clímax final, l’acció del qual té lloc en un laberíntic i claustrofòbic laboratori de la OMS infestat de zombis, fent èmfasi en la teoria que a vegades amb menys es pot donar més. La tensió s’aconsegueix amb el muntatge i el so (sobretot amb les dents d’un infectat carrisquejant com a leitmotiv). Una seqüència, per cert, afegida a última hora per substituir un final que havia d’acabar amb una èpica batalla a Moscou, i que aplaudim sonorament des d’aquí: per fi una superproducció nord-americana no s’aboca a l’excés digital que s’ha imposat en l’era postanalògica, sobretot en qüestió de finals interminables.
Mengeu crispetes, doncs, fins que us n’afarteu.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn