Quan es va fer públic el primer tràiler de World War Z es va generar gairebé instantàniament una polèmica un pèl exagerada al voltant seu, fruit sobretot dels eixams de zombis-velocistes-castellers, que semblava que la infestarien sense gaire sentit. La gent va entonar amb massa celeritat el «ui, ui, ui…» sense tenir en compte, entre altres coses, que l’actor Brad Pitt n’era el seu gran valedor. Si una cosa és segura és que Pitt, actor de primera divisió i de filmografia de pes, no té per norma acostar-se a projectes de merda. De fet, el meu gran dubte era saber què collons havia vist Pitt en la sobrevaloradíssima novel·la homònima original, per fer-se amb els drets i produir-ne l’adaptació fílmica que ens ocupa. L’única resposta possible era aprofitar la idea general de la novel·la que narra l’eclosió d’una pandèmia zombi a escala mundial, per fer una cosa força diferent, un blockbuster en tota regla d’aquells que fa anys que no veiem. Efectivament, el film de Pitt, signat en la direcció per un aquí correcte Marc Foster, s’erigeix com una obra mestra del cinema crispeter, i més encara si tenim en compte que fusiona sense miraments i amb força solvència dos gèneres fins a la data inexplicablement allunyats: els zombis i l’acció. La fórmula de l’èxit rau, a parer meu, en cinc punts fonamentals:
-El primer, com ja he dit, obviar el text original per fer-ne una adaptació més lliure. Ja em perdonareu però el llibre de Max Brooks (fill del mític cineasta Mel Brooks), és una santa merda punxada amb un pal d’avorrit que és, i aporta ben poc per no dir res a l’univers zombi. A més, l’estil de narració tipus diari no fa altra cosa que potenciar l’irregularitat i el desmembrament argumental d’un text quasi impossible d’adaptar fidelment sense provocar somnolència. El cert és que hi ha més acció a La Bíblia i està molt més ben narrada. Amén!
-El segon, partir de la base que tothom coneix com funcionen les pel·lícules de zombis. Un dels errors més estesos en els films del gènere és que se solen passar la primera mitja hora de metratge intentant explicar el perquè de tot. Al cap de cinc minuts d’arrencar el film, just quan ja estàs començant a odiar la repel·lent família de Pitt, WWZ agafa una velocitat de creuer que no abandonarà fins a l’epíleg final. ‘Pim, pam, pum’ i a córrer s’ha dit. Fantàstic! A partir d’aquí, acció i molt ben feta, encadenant escenes i seqüències amb un dinamisme inusual en el gènere, per què ho hem de negar? Cal destacar sobretot, les espectaculars imatges aèries i els eixams de zombis-castellers, una meravellosa flipada que serà del gust de l’espectador, sobretot del més nacionalista, ara que casualment està tant d’actualitat una reivindicació quasi rabiosa de les identitats nacionals. Arribat a aquest punt, més d’un trobarà a faltar veure un zombi enxaneta ondejant al vent una estelada, mentre la gent fuig de les cadenes zombi al ritme dels Manel, però l’única estelada que apareix en el film és l’americana, i la genial banda sonora (amb algun tema que remet fins i tot a la millor música electrònica dels vuitanta) va a càrrec de Muse. Jo sóc, però, dels que vol veure en les hordes zombi un descontent generalitzat de la població mundial vers els sistemes dominants, i que anel·la la destrucció del món com a solució única a tots els (meus) mals. L’apocalipsi, perquè ens entenguem.
-El tercer, l’humor. El zombi està tan sobat que sense acció i humor difícilment cola (a veure si els de TWD prenen nota d’una vegada), però per sort, la hipèrbole general sobre la qual està planificada la narració del film destil·la pertot arreu. A aquesta cal sumar-hi, entre d’altres, detalls tan hilarants com els mencionats eixams de zombis, l’entrebanc del jove epidemòleg, la cursa en bicicleta, l’aparició estel·lar de David Morse i el seu acudit d’odontòlegs, la clatellada religiosa a la ciutat emmurallada de Jerusalem, el ‘taca-taca’ de dents dels zombis i l’enginyós i alhora recargolat taló d’Aquil·les d’aquests.
-El quart, l’encertada resolució del debat zombi-infectat. És clar que el film es recolza eminentment en els infectats del tipus ‘Ben Johnson’, éssers dopats fins a les celles d’algun enzim rabiós. Tot i que el lent, el de tota la vida, és el meu preferit, el film -conscient del debat que hi ha al voltant-, resol amb encert i amb molt d’humor aquesta disjuntiva i ens ofereix als amants dels fills de Romero, una mitja hora final excitant en què l’infectat rau com en repòs, mig endormiscat, movent-se i actuant com els cànons del rigor mortis exigeixen. Val a dir, a més, que aquesta mitja hora final adapta molt millor i més fidelment al cinema l’univers Resident evil, que la seva immunda i aberrant saga cinematogràfica oficial.
-El cinquè i últim punt, el mateix Brad Pitt. Sense l’actor com a cara visible i responsable últim del projecte, aquest no hauria tingut ni la repercussió, ni la factura final, i lluny de l’espectacle que ens ha regalat, la seva adaptació segurament hauria caigut en la mateixa presumptuositat que destil·la l’infumable text original. Pitt, conscient que el film es dol d’evidents mancances dramàtiques, tira de carisma i de saber estar per compondre un agent de l’ONU que es veu obligat a trobar l’origen de la pandèmia per salvar la seva família, i de retruc el món, i no a l’inrevés.
WWZ és en definitiva, i sense gaire discussió, el millor film d’acció zombi fet fins a la data, una autèntica joia de l’entertainment que a més un pot veure en família sense problemes perquè no hi ha ni una sola gota de sang ni vísceres en tot el metratge. I ni falta que hi fa, la veritat. Només el discurset final, i l’absència de mala llet en algun moment puntual, poden arribar a molestar, però la pel·li en realitat no va d’això, i entendre-ho és fonamental per poder gaudir-ne al màxim.
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat