Guerra Mundial Z no és res més que la darrera aproximació en el cinema sobre el mite del zombi i, a la vegada, l’exemplificació de com aquest fenomen hi ha arrelat; aquest film també evidencia com el mite s’expandeix i, ara ja de manera descontrolada -i com a plaga-, ho fa per la televisió, la literatura o el món del còmic. És igual, ho infecta tot. En tot cas, ha de quedar clar que els films de zombis han estat presents en la cartellera, en major o menor intensitat, però de manera continuada, des de la dècada dels anys 30 del segle passat. No són, doncs, una moda del moment, no només. No ha passat una dècada que no hi hagi hagut un film zombi. Amb tot, l’actual devorador de carn humana, però, es va fer esperar fins a finals de la dècada dels anys 60; va ser en aquell moment quan va entrar ja com a invenció totalment cinematogràfica i sense cap fonament cultural. El nou zombi de Romero havia vist la llum, en blanc i negre.
Hi ha hagut, des de sempre, doncs, treballs fundacionals i, a la vegada, rel·lectures que han fet avançar el mite; des de l’ortodòxia, més o menys respectuosa, de Jo vaig caminar amb un zombi; la critica al capitalisme, el consumisme i el racisme, dels treballs de Geroge A. Romero, aquí ja absolutament gore; passant pel càstig a jugar a ser déus, com 28 dies despues; el trànsit per les al·legories sobre les plagues, com la Sida, fins a aturar-nos en el llibre que, sota l’enginyós argument del treball periodístic, planteja la idea que els zombis devoradors de carns humana han existit com a plaga des de sempre i que el poder de torn ho ha tapat, segons es diu a Guerra Mundial Z
No és l’objectiu d’aquest treball fer un recorregut sobre els films sobre els zombis, però sí que paga la pena aturar-se un moment en el mite i en com, el cinema, el traeix, el reinventa, i, en mans dels seus guionistes, el fa servir pels seus interessos. Hi ha dos referents importants que ens poden ajudar a generar el context: en primer lloc Tell my horse, un llibre editat el 1938 per l’exploradora Zora Hourston que té la particularitat de mostrar la primera fotografia d’una zombi hospitalitzada en un hospital psiquiàtric a Haití; aquest treball va ajudar a despertar el mite. El cinema l’adaptaria ràpidament, però sense apartar-se de la llegenda o la fàbula.
Però no és fins a finals del 1970, quan Lamarque Douyon, neuropsiquiatre haitià, però format al Canadà, que es va fer la gran pregunta: “Molts d’aquests malats ho són ho han estat convertits?” I ho va investigar, recollint gran nombre de testimonis en un treball. Aquesta visió, segurament més d’acord amb el mite, va continuar amb el polèmic treball de l’etnobotànic, biòleg i antropòleg de la universitat de Harward, Wade Davis. Aquest científic va fer el seu doctorat sobre el zombi, amb el títol L’enigma zombi, que Wes Craven va portar al cinema en l’adapatació La serp i l’arc de Sant Martí. Davis volia descobrir si era certa l’existència d’una substància mítica, un verí; una fórmula només coneguda pels grans bruixots, els“bokor”, que tenia la particularitat d’induir una mort aparent, de la qual despertaves per ser venut com a esclau a les plantacions. La pols zombi, en deien. Les anàlisi han trobat en aquestes substàncies l’existència de tetradotxina, droga unes 60.000 vegades més poderosa que la cocaïna i 500 més que el cianur. Les lesions al cervell eren notòries,doncs. Hi han testimonis esfereïdors recollits que evidencien que alguna cosa hi deu haver de veritat. Un dels darrers casos, i aquest per venjança, és el de Wilfred Doricent, que va morir el 24 de febrer del 1988. L’11 de setembre, Doricent va ser trobat caminant a les afores d’un poble; un altre, i molts anys abans, és el de Maria Malval, que va morir el 1909, el dia del seu casament. Cinc anys després, el seu padrí, va confessar que per gelosia havia contractat un “bokor” per a zombificar-la. Va dir on l’havien venuda després de desenterrar-la… i allí la van trobar. La dona, diuen, va morir en un convent anys després, dement i muda. Com es veu poca cosa té a veure el zombi amb les aproximacions de Romero o Brooks.
Una por atàvica a ser devorat
Però, què és el que fa esclatar el zombi i el converteix en una plaga cinematogràfica devoradora de carn humana? Fins a La nit dels morts vivents, de George A. Romero, o la magnifica i molt reivindicable No profanar el somni dels morts, de Jordi Grau, el zombi havia estat present, però no havia passat de secundari, tret d’alguns treballs. Roman Gubern, en el seu llibre, Les arrels de la por, posa sobre la taula un poderós argument sobre el per què ens fascinen els treballs de terror i, molt especialment, els gore i per ser més explícits: la por a ser devorats vius. Segons Gubern, l’ésser humà té una por atàvica, primigènia, a ser devorat perquè recordem en la nostra memòria, ho portem gravat en el nostre ADN, com ens devoraven els depredadors fa milers d’anys. En conseqüència, i partint de les reflexions de Gubern, no hi hauria res més aterridor que ser devorat viu per un conegut; punt aquest que el Col·lectiu Bob Merrick amplia al teu germà, el teu fill o, posats a dir, el teu pitjor enemic.
Una nova relectura
En tot cas, i fins ara, el zombi només es movia entre el mite i la invenció cinematogràfica, però ara ja no. Els culpables: la magsitral The Walking Dead, còmic creat per Robert Kirkman i Tony Moore, derivada en sèrie de televisió, i Max Brooks, amb el seu lllibre, Guerra Mundial Z . Ens centrarem en aquest darrer treball perquè vol passar per una rigorosa -evidentment especulativa-investigació periodística. Max Brooks -fill de Mel Brooks – i aquí ja queda tot dit- diu que s’ha dedicat durant anys a buscar arreu del món testimonis sobre una suposada guerra, en aquests mundial; afirma l’autor que des de sempre la humanitat ha lliurat una guerra contra el zombi i adverteix que aquesta continua molt viva . Per fer-ho més creïble, el llibre, segons el seu autor, es basa en un informe -censurat, evidentment- que va ser encarregat per les Nacions Unides per deixar constància de tres grans períodes d’aquest conflicte: Crisis, els Anys foscos i la Plaga que camina. El llibre destapa com un tal doctor Kwang Jingshu va descobrir els primers casos i les proves ocultes pel govern xinés; per cert, Xina! Curiosament, en opinió d’aquest col·lectiu, un dels pitjors llocs del món on si es donés un brot d’aquest tipus… seria incontenible.
L’arrelament d’aquesta plaga és brutal i, fins i tot, el govern americà ha hagut de sortir al pas amb un comunicat dient que no té constància de cap plaga zombi i que el virus síndrome neurodegeneratiu atàxic de deficiència de la sacietat, no existeix. Pot sembla sorprenent, però pensin que hi ha gent que nega que Neil Armstrong hagi trepitjat la lluna. En aquest procés, i com va passar amb Romero, el zombi, a banda de ser un divertiment, o un espectacle, no deixa de ser una metàfora del món en el qual vivim. Per què, en el fons, el Corralito a l’Argentina o les cues davant els caixers a Xipre, no deixen de ser això: el sistema que lluita contra els que es rebel·len, els zombis. Tots som zombis, companys! Una bona teoria seria que aquí el maltractat és, en el fons, el zombi , el qual paga el preu de negar-se a seguir les regles del joc que imposen uns quants.
El nou mite es deu a Romero, que escriu el nou testament de la bíblia zombi i Brooks, que com arcàngel la revesteix de veritè. Perquè ara sembla que ningú recorda els zombis que treballaven d’esclaus a les plantacions, uns pobres desgraciats més ajustats segurament a la realitat. El mite cultural ha mort, tret d’Haiti, i ha quedat aquell devorador de carn humana. Aquest post, de fet, ha estat un intent d’aproximar-se al mite, però a la vegada recordar la seva ja prehistòria i alguns treballs, magnífics, com ara White zombie, amb el gran Bela Lugosi fent de mad doctor, i anar teixint un relat, a manera de recorregut, per aquesta curiosa plaga.
I, per cert, un apunt final, totalment a càrrec del gran Bob Merrick: “La veritat és que el zombi contemporani lògicament no té més remei que matar humans vius. Si vostè fos zombi és menjaria un col·lega zombi tan o més podrit que vostè? Bé, la resposta demostra que el zombi no és tant burro com diuen alguns i això el converteix en molt perillós, no es veritat?”.
Bob Merrick tornarà amb “Mazinger Z contra les despulles de Lovecraft“, un viatge per Pacific Rim
Autor: Col·lectiu Bob Merrick
No tindríem cop problema a gravar el front de Michael Bay amb un ganivet i ens vam sorprendre quan vam sentir: “Luke, jo sóc el teu pare”. Ah! Pell de gallina.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/joantrillas