Pacific Rim no és res més que un Kaiju eiga brillant, esplendorós, gloriós. No deixa de ser curiós que la nova aproximació al cinema de monstres japonesos que fa la indústria nord-americana vingui de la mà -i aquí allò de curiós- d’un mexicà, Guillermo del Toro, que no té res de gringo i menys encarade japonès. Una aposta multimilionària, si bé impulsada per Del Toro, i en conseqüència ara ja totalment nord-americana, que vol donar una nova oportunitat a aquest gènere després de la fallida aproximació que Roland Emerich -curiosament aquí un alemany- , va fer del Déu absolut del Kaiju: el gran Gojira (Godzilla, pels orientals). El col·lectiu us valorarà el film individualment en un proper post, però abans -i deixant clar què en pensem del treball, i sinó llegiu el final- volem donar el context, d’altra banda necessari, per entendre els orígens del treball del director mexicà. Perquè en Pacific Rim, com plantejarem, hi trobem dos icones del cinema, i, també, de la cultura nipones: els monstres i els robots. Dos icones descontextualitzades finalment amb èxit. El treball també es beneficia, pel que sembla, de l’aprofitament de la seva frustrada aproximació a l’univers de Lovecraft amb la que havia de ser l’adaptació d’En les muntanyes de la bogeria. Guillermo del Toro va atribuir la cancel·lació d’aquest projecte a Prometheus, el que va ser el retorn de Ridley Scott a l’univers Alien; i no podia ser més clar quan va dir: “La premisa entre Prometheus i En les muntanyes era la mateixa i segurament hi hauria escenes molt semblants. Totes dues pel·lícues comparteixen les mateixes peces i, a més, estableixen exactament la mateixa gran reveleció final.” A l’espera que es concreti si, i com sembla, Del Toro ens podrà donar finalment la seva versió de Lovecraft amb Tom Cruise al capdavant, Pacific Rim, sí que ha vist la llum i té, segurament, molt a deure també a Lovecraft, el manga, l’ animè i al mestre Ray Harryhausen, del qual preparem un tercer post, en el marc del que anomen la trilogia Kaiju.
Kaiju Eiga
Kaiju Eiga vol dir, en japonés, pel·lícula de monstres. I ja està. Aquest genere té un moment clau en el qual neix: el 1954 de la mà del director Ishiro Honda; el tècnic en efectes especials, Eifi Tsuburaya; el productor, Tomoyuki Tanaka i, finalment, el mestre Akira Ifukube, autor de les meravelloses bandes sonores amb l’estil de marxes militars, les quals són una delícia en estar molt allunyades de les partitures simfòniques americanes.
Estem parlant, doncs, del naixement de Gojira o Godzilla. Aquest dinosaure mutant s’ha d’erigir en la gran metàfora o catarsi de la derrota japonesa a la segona guerra mundial i la quimioteràpia col·lectiva contra el trauma de l’explosió de les dues bombes atòmiques sobre terres japones. Extraordinària l’escena amb el cant coral d’uns nens de fons on se’ns mostra la devastació feta per Gojira a Tokio; el monstre no es veu ja, però la devastació, ja sigui per la destrucció generada com per la radioactivitat que desprèn, pot passar per un documental rodat en viu durant les hores posteriors a les explosions de Hiroshima o Nagasaki.
Godzilla, a partir d’ara i per aquest col·lectiu, Gojira, és converteix en un fascinant encreuament entre el King Kong del gran tècnic Willian A. O’Brian i El monstruo de les tiempos remotos, del mestre Ray Harryhausen, que té molt a veure amb el monstre japonès i al qual dedicarem un post posterior. El monstre japonés surt del fons del Pacífic despertat, i mutat, per unes bombes atòmiques de proves dels Estats Unitats i es converteix en un àngel exterminador amb el seu raig radioactiu. En la seva llarga trajectòria passarà de ser un destructor a un protector, fins a morir sacrificant-se per salvar el seu fill i, de retruc japò.
Gojira en el fons, no deixa de ser víctima de la barbàrie atòmica, tot i que en el seu viatge se’n portarà per davant Tokio vàries vegades -meravelloses les maquetes del mestre Eifi Tsuburaya, totalment a les antípodes dels móns digitals-. El monstre es converteix en una mena de reflexió sobre el poder de destrucció de les armes creades pels homes, que té el contrapunt, en el film, amb el Doctor Serizawa, consumit pel conflicte intern d’haver també creat també una arma terrible. L’arma que, al final, destruirà el mostre i que no deixa de ser un avís: japò també pot crear armes de destrucció massiva. Un gran joc de conflictes, doncs, narrat amb un classicisme extraordinari per part de Honda.
El film va ser un èxit i Gojira es va negar a morir; la productora, la Toho, no va tenir més remei que tornar-lo a la vida, iniciant així una saga enorme que es va veure ampliada amb un altre animal icònic, la tortuga Gamera, de la productora rival Daiei. La saga de Gojira (i també la Gamera), amb els seus alts i baixos, es va mantenir fins ben entrat el segle XXI, modernitzant arguments i millorant els efectes especials, els quals, val a dir, sempre van ser extraordinaris. Amb la irrupció, a mitjans dels anys 90 del segle passat, de cineastres joves, molt influïts pel mestre Spielberg, la saga es modernitza i reneix, sense renunciar, això sí, a que els monstres segueixin sent de gomasespuna. Durant anys, i molt abans d’Hemerich i la seva estúpida producció, la indústria nord-americana compra aquests films i els remunta amb escenes amb actors nord-americans, amb l’objectiu de passar-los en les sessions per adolescents dels cinemes de cotxes.
El llegat de Gojira
En aquest viatge, farcit de monstres, com veurem després, ens trobem perles meravelloses, també del gran Honda, com les mítiques King Kong se escapa, una apropximació de la Toho al clàssic de la RKO on el gran goril·la s’enfrontarà amb una còpia robòtica d’ell, i l’extraordinària King Kong contra Godzilla. Aquest darrer treball, per cert, arrossega una curiosa llegenda: a la còpia japonesa era Gojira qui derrotava a Kong, mentre que a la nord-americana era al revés. El gran Gojira va tenir molts enemics, es va enfrontar amb el drag de tres caps King Ghidorah; la llagosta gegant Ebirah; la mantis Kamakuras, l’aranya Kumonga; la personificació de la contaminació ambiental Edorah o, fins i tot, amb una còpida d’ell mateix, MechaGodzilla, un godizila robòtic; film que també té l’honor de mostrar la primera davantera femenina en un film de montres japonès i adreçat a tots els públics. Des que es va estrenar, el 1954, i fins a la magnífica Godilla Final Wars han estat més de 20 films que formen una mitologia que ja forma part de la cultura del segle vint i de la planeta, més enllà de la icona japonesa. Han estat uns treballs que han fet les delícies de molts nens en ser carn de canó per a sessions dobles de cinemes parroquials durant la grisó de la dictadura franaquisa.
L’herència de Mazinger Z
H
a arribat el moment de parlar dels monstres de metall. El dibuixant Go Nagai va crear un manga, el 1972, posteriorment convertit en animé, que va fer història: el super-robot Mazinger Z (Majingā Zetto, per aquells que com el Camps i Linnell llegiu japonès). Per cert, no confondre amb The Iron Superman, un invent d’editorial Valenciana dibuixat per José Sanchís Grau que es va editar a l’ombre del film japonés. Tenim altres aproximacioms, també és cert, com ara els Powers Rangers, per exemple o Ultraman, que serveixen per entendre la magnitud i titànica feina que representa fer un bon treball sobre aquest particular univers japonès. En tot cas, els robots gegants , i aquí és on volíem arribar, a diferència del Godjira, sí que formen part de la cultura japones, amb grans i colosals estàtues de pedra que poden prendre vida com a metòfora de déus venjatius.
Pacific Rim, doncs, no és res més que un gran híbrid, un encreuament entre aquests dos conceptes, que formen part de l’imaginari japonès i que ara es vol reactualitzar. Pensem que seria una falsedat parlar de reinventar perquè això, tot això que vol fer ara Del Toro, ja està més que fet. Què pot aportar, doncs? Tot, perquè l’actualitza, des de la devoció i el respecte d’un friki compromés, d’un fan del gènere i d’un director amb un potent imaginari -agradi més o menys com a director-; no es tracte d’inventar res, Del Toro també ho té clar, sinó d’oferir un gran espectacle que neix de la dignitat de voler distreure al nen que tots portem dins.
El Col·lectiu tornarà amb Pacific Rim: Mazingers contra les despulles de Lovercraft del qual, i amb permís del senyor Merrick, us deixem un petit avanç: “Pacific Rim és un kaiju eiga en estat pur. I punt. I qui no ho entengui que no segueixi llegint, perquè s’enuagarà. Guillermo del Toro és un dels nostres; és un bastard, perquè només un bastard friki podia haver parit una oda absoluta a la sèrie B, a les pel·lícules de monstres japoneses -el Kaiju eiga-“.
Autor: Col·lectiu Bob Merrick
No tindríem cop problema a gravar el front de Michael Bay amb un ganivet i ens vam sorprendre quan vam sentir: “Luke, jo sóc el teu pare”. Ah! Pell de gallina.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/joantrillas