Tot té un final i el de l’escriptor Elmore Leonard (Nova Orelans, 11 d’octubre de 1925-Detroit, 20 d’agost de 2013) segurament el representa el número 46, la darrera novel·la en què, segons el seu web, estava treballant. Què té d’important aquest escriptor que va començar amb novel·les de l’oest, westerns, i que es va convertir en un dels referents de la novel·la negra? És més, i segons va arribar a definir el New York Times: l’escriptor de misteri més gran viu? Segurament la capacitat fascinadora que han tingut el seus relats, ja siguin curts o llargs, per ser adaptats al cinema o la televisió. Ara mateix, la sèrie Justified, que es basa en relats curts seus, pot ser un bon exemple d’aquesta capacitat de traslladar un relat del paper al cinema; moltes vegades ell mateix adaptava la seva novel·la i, d’altres, passava d’un guió original, ,també seu, a una novel·la.
La primera vegada que el Col·lectiu va entrar en contacte amb Leonard, i ni sabíem que la història es basava en un relat seu, va ser a El tren de les 3,10 (Delmer Davis, 1957); un conte curt on -almenys en l’adaptació cinematogràfica, un cor violent pot trobar el sentit de fer el correcte, la idealització d’una família perduda i, a la vegada, es veu incapacitat de poder encarrilar el camí. El segon va ser, també, un western, Un home (Martin Ritt, 1967), un de les grans col·laboracions d’aquest director amb Paul Newman. Un treball, considerat una de les millors novel·les de l’oest, en què s’explora la diferència des de la perspectiva de John Russell, criat com un apatxe, el qual, tot i el rebuig dels passatgers d’una diligència, serà de qui dependran per sobreviure. El tercer treball, ja inscrit en el terreny de la novel·la negra, va ser 52 viu o mor (John Frankenheimer, (1986), aquí ja adaptant ell mateix una novel·la seva, en què una infidelitat es complica en una teranyina d’intriga i assassinat. I les dues darreres propostes: Com conquerir Hollywood (Barry Sonnenfeld, 1995) i, aquesta ja amb el gran Quentin Tarantino, adaptant i dirigint, Jackie Brown, segons la seva novel·la Rum Puch. Un film amb perles com ara «pot ser que el meu cul estigui tonto… però no sóc un tonto del cul» o «Mira això. És una T-9, un subfusell que fabriquen al sud de Miami. Els venen per 300, me’ls deixen per 200 i jo els venc per 800. Ells els promocionen com si fos l’arma més popular del crim americà. Com poden tenir tanta cara? Això és el que porta el llibret que l’acompanya.»
El seu estil era molt directe perquè se centrava en el que s’ha anomenant un realisme brut i uns diàlegs brillants que el van fer ser apreciat i valorat pel cinema i, lògicament, per milions de lectors. Si us voleu dedicar a escriure us pot servir el decàleg de les 10 lleis d’Elmore; de fet, ja no les recordo, crec que ell tampoc, perquè les va resumir en una: «Si et sona a alguna cosa que ja s’ha escrit… doncs, reescriu-la.»
Autor: Col·lectiu Bob Merrick
No tindríem cop problema a gravar el front de Michael Bay amb un ganivet i ens vam sorprendre quan vam sentir: “Luke, jo sóc el teu pare”. Ah! Pell de gallina.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/joantrillas